EL LLIBRE DE LA SETMANA
PERE ANTONI PONS

Uns bolets monstruosos

'Fungus. El rei dels Pirineus' d'Albert Sánchez Piñol. La Campana. 360 pàg. / 20,90 €

Uns bolets monstruosos Zoom

A les novel·les i pel·lícules amb monstre, la criatura monstruosa en qüestió té un paper molt més determinant que el de simple antagonista de l’heroi (o l’antiheroi), que el d’agent del mal o que el de via d’expressió dels fenòmens sobrenaturals en joc. La naturalesa del monstre marca l’atmosfera moral, la temperatura anímica i la densitat intel·lectual de l’obra. També en els casos en què, bàsicament, és una bèstia assassina inexorable, com per exemple a Tauró, de Steven Spielberg, i a Alien, de Ridley Scott.

En aquest sentit, que Albert Sánchez Piñol hagi optat en la seva nova novel·la, titulada Fungus i ambientada en una vall dels Pirineus els anys 1888 i 1889, per crear uns monstres que són uns bolets colossals que cobren vida, “amb uns caps gegants, plans i amples com els dels crancs, pits cilíndrics, braços irregulars, articulats i llarguíssims, com si fossin octòpodes de mil potes, cada pota d’un gruix i llargària diferent”, situa la novel·la en un terreny incert, entre el terror i la comicitat. Més ben dit: entre el terror no del tot espantós i la comicitat no sé si del tot voluntària. Perquè, és clar, els bolets -els fungus del títol- són unes bèsties tremebundes i mortíferes, que es comuniquen entre si i comprenen el món que els envolta mitjançant sentiments i emocions, capaces de destrossar un ésser humà igual que una piconadora tritura una flor, però que en última instància són... doncs això: bolets.

Entre la fantasia i la història

A grans trets, es pot dir que l’obra novel·lística de Sánchez Piñol té dos vessants: el fantàstic i terrorífic, complementat per una mirada antropològica sobre la condició humana ( La pell freda i Pandora al Congo ), i l’aventurer i històric, amb unes gotes de picaresca ( Victus i Vae Victus ). A Fungus s’ha proposat barrejar els dos vessants i el resultat és un híbrid irregular. Entre les virtuts de la novel·la hi ha algunes escenes narrades amb un vigor i una vivor exemplars, hi ha reflexions serioses, especulatives i incisives -amb una conclusió final- sobre el tema del poder -central en l’obra-, i hi ha alguns personatges secundaris notables, en especial el guàrdia civil que és un tenor frustrat i el fotògraf malalt de mort que viu obsessionat a fer la fotografia perfecta.

Però la novel·la té dos problemes estructurals, que llasten el conjunt. El primer problema és que el protagonista, anomenat Ric-Ric, un presumpte anarquista de Barcelona que es refugia als Pirineus se suposa que per fugir de les forces de l’ordre, és massa tou i esperpèntic per sostenir el pes d’una trama tan embolicada i delirant com la de Fungus. El segon problema és justament el marc argumental de la novel·la, que se centra en la relació de Ric-Ric i una tropa de mig miler de fungus als quals ell mateix ha donat vida i amb qui estableix uns vincles que, jeràrquicament, al principi semblen ser d’una manera i al final són d’una altra.

La manera com Sánchez Piñol fa servir narrativament la relació entre Ric-Ric i els fungus no és simplista ni unívoca, en el sentit que no es limita a contar la història d’un pobre diable que passa de ser un no-ningú sense cap poder a creure falsament que té un poder enorme, però per moments costa d’aclarir què vol expressar amb la història: ¿que el poder esclavitza?, ¿que la submissió és una fatalitat incurable?, ¿que els ideals més nobles estan condemnats al fracàs perquè l’ésser humà no dona per a més?

Sánchez Piñol no és un estilista, i ho sap, però sí que és un bon narrador, i també ho sap. Com és habitual, a Fungus fa servir sense complexos molts recursos retòrics i narratius dels gèneres més populars: cops d’efecte argumentals, descripcions i comparacions vistoses, una cadència grandiloqüent, un gust per les frases sentencioses... Quan li surt bé, és molt eficaç. Quan no, fa una sensació com de mecanisme antiquat.

Fungus queda lluny dels millors títols de l’autor, La pell freda i Victus, però això no vol dir que els seus lectors més fidels no hi trobin allò que hi aniran a buscar.