Crítica
JOAN GARÍ

L’atrocitat del desig aliè

'La presonera (volum I)' de Marcel Proust. Viena. Traducció de Josep Maria Pinto. 224 pàg. / 17,80 €

L’atrocitat del desig aliè / LA CAPTIVE / GEMINI FILMS Zoom

El narrador reté Albertine a sa casa de París. La hi manté captiva -presonera- i així dona nom al nou volum de la Recherche, el que fa cinc. Ha enxampat la noia en flor, com qui agafa una papallona, i la vol només seva, perquè voletege dins un delicat parany exclusivament per al seu plaer. Però l’amor -això ja ho saben els bons lectors d’aquesta narració inacabable-és una complexa patologia. Segons Proust, “l’amor només té per objecte un cos si s’hi fonen una emoció, la por de perdre’l, la incertesa de retrobar-lo”. I per això “només vivim amb allò que no estimem, que hem fet viure amb nosaltres solament per matar l’insuportable amor, ja es tracti d’una dona, d’un país, o encara d’una dona que enclogui un país”. És a dir: “Només estimem allò que no posseïm tot sencer”.

Amb aquests pressupòsits, és lògic que el narrador visca amb un neguit suprem la seua relació amb Albertine. La té al seu costat, al llit, o a poques passes, a l’habitació de la noia, però la sospita lluny, massa lluny. Ja no sap ni si li resulta bonica: ho és per als altres i això cimenta el seu propi desig però, a la vegada, dispara una verinosa gelosia. No pot suportar, en realitat, que la vida d’Albertine no es realitze completament dins la seua trampa. Cada ocasió en què aquesta manifesta el menor indici de vida social ocasiona en el seu amant una tempesta ferotge de zels punxeguts.

La malaltia de l’amor

Al capdavall, va salvar Albertine de Balbec, és a dir, de Gomorra. I per què? Per descobrir que la seua jove enamorada sembla mantenir algunes relacions equívoques amb persones del seu mateix sexe. Llavors se solidifica una dolorosa constatació: que Gomorra està “dispersa pels quatre cantons del món”...

¿Albertine té apetències lèsbiques? No ho sabem. El narrador tampoc ho sap, però la mera sospita l’esquinça per dins. La seua capacitat aforística -tan extraordinària en aquest volum- ho condensa tot amb la contundència de la lapidació: “Trobem innocent desitjar i atroç que l’altre desitgi”. Convertint l’amor en una malaltia de pronòstic més que reservat, el narrador voldria que els seus zels serviren perquè Albertine es mantinguera al seu costat “per una atracció compensada tan potent com la llei de la gravitació”. Per això només creu que la posseeix completament quan dorm.

Les pàgines més torbadores d’aquest llibre venen referides, precisament, a la descripció de les sensacions que provoca en el narrador el son d’Albertine. Adormida, la noia li sembla una llarga tija en flor; la indolència vegetal d’aquesta pèrdua de consciència provoca el sentit de poder absolut en l’amant gelós. “Mantenint-la sota la meva mirada -escriu-, en les meves mans, tenia aquesta impressió de posseir-la tota sencera que no tenia quan ella estava desperta”. I afegeix: “El que experimentava aleshores era un amor davant d’alguna cosa tan pura, tan immaterial, tan misteriosa com si davant meu tingués les criatures inanimades que són les belleses de la natura”. Abans, però, com si això no fos prou per convocar el doctor Freud, no s’havia estat d’afirmar que la sensació de rebre Albertine cada nit al seu costat li recordava impertorbablement sa mare inclinant-se sobre el llit d’infant per donar-li el bes de bona nit....

El text es clou amb la mort de l’escriptor Bergotte. Aquest fet ocasiona un nou terrabastall de gelosia en el narrador, perquè Albertine assegurava haver-se’l trobat quan ja havia de ser inevitablement difunt. Amb cada petita anècdota d’aquest estil la roda de l’amor es posava una altra vegada en marxa i, com la de la fortuna, propiciava destins diferents als actors del drama: en l’una, una frívola inconsciència dissipada; en l’altre, una ferida sangonosa que era d’amor, és a dir -ai!-, d’amor propi.