CRÍTICA
JOAQUIM ARMENGOL

En l’abadia de ningú

'La lladre de fruita' de Peter Handke. Alianza. Traducció d’Anna Montané i Kàtia Pago. 368 pàg. / 20,90 €

En l’abadia de ningú / CHRISTIAN HARTMANN / REUTERS Zoom

Recordo una entrevista en què el crític alemany Marcel Reich-Ranicki, l’anomenat Papa de la literatura alemanya, deia que, en cap cas, res podria fer que llegís un nou llibre de Peter Handke, el titllava de bluf tediós i soporífer. L’odi era mutu: només cal tenir present com Handke retrata el crític a La doctrina del Sainte-Victoire, com un “gos principal” assassí: “Sí, davant meu, darrere de la tanca, hi havia un gos gran -un tipus de mastí- en el qual de seguida vaig reconèixer el meu enemic”. I quan els ulls dels dos es troben: “Aleshores reconeixíem qui érem i només podríem ser enemics mortals per sempre”. Bé, més enllà de fílies i fòbies, Peter Handke s’ha acabat convertint en una mena d’escriptor marginal, maleït o de culte experimental. Penso que res ha canviat, si més no amb la seva última obra, La lladre de fruita o Viatge d’anada a l’interior del país (Alianza).

De vegades, quan un llibre sembla avorrit mirem de disculpar-lo dient que com que tracta de mostrar el buit i la insignificança de la vida -suposem-, la forma narrativa emprada ha d’arrossegar aquesta abúlia, si bé amb aquest raonament també podem pensar que només tenim en compte el lector comú, amb els prejudicis que això implica, i aquesta és una visió que de cap manera ens permet gaudir o comprendre obres de caire experimental. I La lladre de fruita no té res de comuna i convencional, tot el contrari, és una novel·la que reclama l’energia d’un lector perseverant i exigent. Ara bé, ¿cal suposar per això que és un llibre bo?

Gran exploració del llenguatge

Seria una quimera intentar resumir la trama de la novel·la perquè és tan confusa com el vagareig de la ment quan un passeja pel món. Tanmateix, la novel·la relata tres dies en la vida de l’Alexia a través d’un narrador observador que fixa la seva mirada tant en la natura i els seus elements com en l’humà. És un narrador que dialoga i reflexiona amb ell mateix mentre la ment flueix per la matèria com si el temps, de fet, ben just existís. És una travessia introspectiva i de descoberta del món contemporani que l’Alexia viu a través dels ulls d’un altre: el narrador. Tres dies de camí per buscar la mare i que fan transitar la noia o el narrador per la Picardia francesa, la Vall de l’Oise, l’altiplà de Vexin, París i els seus suburbis. El resultat d’aquest deambular, d’aquest divagar, és retornar-nos una mirada irònica i atenta del món contemporani amb totes les seves misèries, il·lustrar-nos com vivim a través d’uns personatges ambigus i sense psicologia, que van a la deriva per un món de desigualtats, guerres, indiferència, de destrucció de l’entorn, d’abandonament dels fills per part dels pares, d’aïllament, soledat i deshumanització. Tot plegat és inquietant i confús perquè, malgrat la bellesa d’alguns paratges i la joventut de l’Alexia, sempre hi ha l’ombra de la mort voltant, el contrapès d’un to crepuscular, bíblic, que fa ressaltar l’aclaparadora idea que el nostre temps és finit i se’ns acaba. Un temps, el d’aquest segle XXI, que ens aboca a la buidor, a la banalitat i a la insignificança. ¿Lluitar per un món desencantat i sense avenir? I no obstant això cal viure, moure’s.

Crec, però, que l’autèntica protagonista de la novel·la és l’escriptura i la magnífica exploració del llenguatge. Un desplegament de recursos estilístics sorprenents: girs narratius, col·loquialismes, matisos dialectals o regionals, ús de paraules en altres llengües... També hi abunden les reflexions, els referents literaris i les picades d’ullet a la pròpia obra de Peter Handke. Tot plegat és un gran joc de perícia descriptiva, d’una prosa que acaba embolcallant un lector desconcertat, perquè el text no deixa de produir una constant estranyesa, fins i tot diria que alguns fragments estan al caire de la incomprensió o de la bromada. En tot cas, per respondre a la pregunta oberta cito unes paraules del mateix Handke: “Els bons llibres són aquells per als quals no cal tenir paciència, sinó que la paciència sorgeix en llegir-los”.