Els estudiosos del teatre han comparat moltes vegades el polonès Sławomir Mrożek (1930-2013), escriptor i dibuixant polifacètic, conegut arreu del món sobretot com a dramaturg, amb Samuel Beckett. També Adam Tarn, crític teatral i amic de tots dos, els considerava afins i pensava que s’havien de conèixer. El 1969, a París, els va muntar una trobada en un restaurant, els va presentar i els va deixar sols per no interferir en la conversa. Mrożek i Beckett, d’allò més circumspectes, es van estar dues hores bevent whisky irlandès en un silenci amb prou feines interromput per quatre paraules. “¿De què se suposava que havíem de parlar?”, deia Mrożek recordant la vetllada. Pel que fa a Beckett, afirmava que s’havien entès perfectament, i sembla creïble que els unís, abans de res, el rebuig de la xerrameca.

Així mateix, una de les forces que mou els contes satírics del Magacín radiofónico és el desig de ridiculitzar, d’una banda, el llenguatge retòric d’una burocràcia omnipresent a la Polònia comunista, i de l’altra, la retòrica hipòcrita que envolta les relacions jeràrquiques en una oficina. En aquestes peces breus, escrites als anys seixanta per a la ràdio polonesa, Mrożek fa gala d’un humor corrosiu que no ha envellit del tot però ha perdut un punt d’acidesa i, a estones, pot resultar-nos previsible. Per a mi el text més ric i punyent és un monòleg teatral que tanca el recull, Agua, en què els elements còmics adquireixen un to angoixant i hi ha un dubte que no s’acaba de resoldre. La veu que hi parla és la d’un home que està sol al seu pis i sent el soroll cada cop més insistent de l’aigua. No sabem d’on ve aquest soroll (un efecte pensat específicament per a la ràdio), i ell tampoc: el que és evident és que va a més, i allò que al principi és una lleu gotera s’acaba convertint en una autèntica inundació.

Entre una cosa i l’altra, el personatge intenta distreure’s fullejant el diari, escrivint a un amic de joventut o rellegint unes cartes antigues. És aquí on Mrożek torna a trobar-se amb Beckett: el protagonista de L’última cinta de Krapp també és un home sol que evoca el passat, i ho fa sentint gravacions d’ell mateix quan era jove i portava un dietari oral. El Krapp vell comenta les confessions líriques del Krapp jove amb grunyits i ganyotes de menyspreu, com si els negués tota possibilitat de sentit. El personatge anònim de Mrożek, mentre repassa una carta de ves a saber quan, en què una dona li parla del seu enyor, també s’irrita i, a més, queda totalment desconcertat: resulta que ja no recorda res de res. El Krapp vell sent com el Krapp jove diu: “Memorable equinocci!” i repeteix, sarcàstic, aquesta frase ridícula. També el protagonista d’ Agua, mentre escriu al seu amic, perd tota confiança en el llenguatge, que li sembla un joc fals i estèril. « “Tu silencio me lleva a hacer conjeturas. La más graciosa es que te ha ocurrido una desgracia. La más triste, que me has olvidado…” No, mejor al revés: “La más graciosa, que me has olvidado, y la más triste, que te has ido de este mundo”. Pura hipocresía, pero al menos suena bien». Per descomptat, deixa la carta a mitges, perquè tampoc sap a qui escriu ni per què. La dissociació entre el Krapp vell i el jove és desoladora, com si el fantasma d’un mort visités casa seva i la trobés deserta. La situació del personatge de Mrożek, més que desoladora, és inquietant: no se sap si l’aigua que el persegueix és real o imaginària, i és una temptació pensar que allò que l’inunda és un oblit sense remei.