Els gossos blancs eren uns gossos d’atac, normalment pastors alemanys, que la policia nord-americana havia ensinistrat perquè ataquessin només les persones de pell negra als Estats Units a la dècada dels 60. Una brutalitat admesa com una cosa normal. Romain Gary, l’escriptor francès que vivia a Hollywood amb l’estrella de cinema Jean Seberg, en va recollir un de perdut i el descobriment el va espaordir.

A partir d’aquell moment, i segurament marcat pels episodis de violència que veia al seu voltant i contagiat per la implicació de la seva dona en moviments com el dels Black Panthers, Gary va començar una croada per reeducar el gos: si havia estat possible convertir-lo en un assassí, havia de ser possible que desaprengués a ser-ho. El va deixar en mans d’un educador d’animals per al cinema, que el va acollir amb una lluïssor al fons dels ulls: era negre, i tenia un compte pendent amb aquells animals.

Un fresc sobre les revoltes

Cal dir que això només és el començament del llibre. Hi ha moltes més pàgines sense el gos que amb ell, és a dir, que no s’espanti (o no es decebi) qui es pensi que aquesta és una “història de gos”. Gos Blanc és una mena de fresc sobre la revolta escrit per un humanista europeu que s’ho qüestiona tot: la revolta dels negres pels drets civils als Estats Units, la dels estudiants nord-americans contra la Guerra del Vietnam i la dels estudiants francesos del cor del Vell Continent que van inventar la “revolució publicitària” del Maig del 68. Les cometes són de Gary, irònic i poc crèdul tota l’estona, cosa que és un contrapunt perfecte per a les tonelades d’idealisme naïf que podria contenir el que explica. Així, escenes com les de la reunió a casa de Gary Cooper d’una legió d’actors famosíssims de Hollywood esdevenen radiografies de la hipocresia blanca benpensant sobre “com salvar els pobres negres”, de la qual Gary s’enriu per sota el nas i en fuig esperitat. Passejar-se per París amb tot de condecoracions militars a l’abric per provocar els estudiants idealistes és una altra manera que troba d’assenyalar les contradiccions inherents a qualsevol procés més o menys revolucionari que travessa una societat en un moment històric determinat. No li falta empatia, però és un descregut.

“No cal dir que un novel·lista s’equivoca amb més facilitat que cap altra persona amb la naturalesa dels éssers i de les coses, perquè ho imagina tot”. Alerta amb aquesta frase, perquè podria ser que tot el que ens explica Gary sigui imaginat: els viatges sobtats a una illa del Pacífic, les converses amb una Jean Seberg que comença a perdre la raó de tant voler ajudar els que han tingut menys sort que ella, l’estira-i-arronsa amb el reeducador d’animals... Això no li treu validesa, tot al contrari. Un dels trets més literaris del llibre és, precisament, la insistència de l’autor en el fet que només pot viure sent novel·lista les vint-i-quatre hores del dia: observant-ho tot. Sense deixar de ser autocrític: “Quan escrius un llibre sobre l’horror de la guerra, no denuncies l’horror, sinó que te’n desfàs”. De tant en tant, com per exemple quan arriba a París en ple Maig del 68, té esperança en la naturalesa humana, encara que es lamenta per una lluita permanent: “aquesta set de puresa i d’autenticitat absolutes [...] et tanca a l’interior del teu petit regne del Jo i impedeix totes les unions”. Què és més important, un gos o la massa? Vivim dies que semblen retratats en aquest llibre.