Crítica
JÚLIA BACARDIT

Romeu i Julieta a Harlem

'El blues de Beale Street' de James Baldwin. Edicions de 1984/lit. random house. Trad. Oriol Ampuero. 224 pàg. / 18,90 €

Romeu i Julieta a Harlem Zoom

Una parella s’estima des de sempre, i quan comencen la vida junts la justícia injusta els separa. És l’argument d’ El blues de Beale Street, de James Baldwin, nascut a Harlem el 1924 i resident a França per escapar-se del racisme i l’homofòbia als Estats Units. La novel·la s’estructura en dues línies temporals que corren paral·leles. Una és la que ha portat en Fonny a la garjola i l’estada d’ell a la presó; l’altra es remet a la coneixença entre la Tish i l’Alonzo Hunt, el Fonny, quan eren nens. Qui parla és sempre la Tish, de nom Clementine. Abans del desastre la parella passeja per Nova York entre joves blancs que es creuen revolucionaris i passen desapercebuts com només podrien fer-ho dues persones que habiten els marges.

La novel·la il·lustra el rebuig de la negritud en contra dels blancs d’ascendència europea que els assetgen per la via de l’omissió o de la violència legal: el sistema policial i penitenciari és la tarima des d’on la majoria blanca manipula les vides negres. No és res que no sabéssim, però el sentit real de la desigualtat està en el detall, en com la policia espera qualsevol moviment d’en Fonny per emmanillar-lo, en com un parell de grams de marihuana d’autoconsum porten el Daniel a la garjola, en com, per a joia dels policies blancs, Harlem és ple de negres que fan becaines col·locats d’heroïna. També hi ha personatges que encarnen el que Franz Fanon i altres han descrit com a pells negres, màscares blanques, la tendència a alinear-se amb el sistema per la via de la falsa salvació blanca, que en part es manifesta a l’església. Tot i les desavinences entre famílies negres i el fantasma del negre de màscara blanca, Baldwin emfatitza la idea de la família-comunitat com a xarxa solidària clau per fer front a la injustícia d’un racisme estructural gens dissimulat.

Els monòlegs de la Tish podrien funcionar com a peces de teatre. Baldwin demostra l’habilitat de saltar de l’experiència femenina a la masculina. Sap pensar i parlar com la protagonista de 19 anys, i la innocència d’ella dota la història d’amor d’una tendresa quasi feridora. A mesura que la novel·la avança, la tendresa es converteix en un tour de force líric i en un cant a viure i a la solidaritat entre els oprimits, encara més quan la mare de la Tish es veu empesa a viatjar a Puerto Rico i hi descobreix la mateixa pobresa i opressió que viu a casa seva, a les perifèries de les vides WASP. Els rols masculins i femenins estan definits i narrats des d’una perspectiva crítica, però per sobre de la injustícia de gènere s’imposa el suport mutu comunitari. Llegim l’amor com a redempció i el sexe com a ritual de pas per a la Tish; veiem el menyspreu i la indiferència de la majoria de blancs, l’empatia d’algun advocat blanc i la solidaritat entre immigrants pobres; escoltem l’odi reactiu dels negres contra els blancs, la presó com a calaix de sastre i càstig dels pobres i racialitzats. De fons bateguen la força revolucionària de la comunitat unida i la hipocresia de la religió imposada com a via per camuflar o passar per alt la injustícia institucional contra la negritud. Aquest ventall de matisos en una història d’amor senzilla fa de la novel·la de Baldwin un objecte molt valuós.