CRÍTICA

Res més capritxós que el destí

'Simón' de Miqui Otero. Blackie Books. 448 pàg. / 23 €

Res més capritxós que el destí / PERE TORDERA Zoom

El Simón té vuit anys i és fill del Baraja, un bar del barri de Sant Antoni. Primogènit i nebot dels propietaris i de tota la fauna de clients que l’habiten. També té un cosí, el Rico, col·leccionista de bullangues, mestre del billar i àvid lector que exerceix de prescriptor, millor amic i germà gran. A l’alba d’una revetlla de Sant Joan, el Rico marxa sense motiu aparent i el Simón, incrèdul, comença a entendre la mala llet que gasta la vida.

Així comença Simón, la nova novel·la de Miqui Otero (Barcelona, 1980), una vigorosa història de vida, somnis, perspectives de futur i realitats d’un noi de classe obrera de Barcelona i de bona part de la societat del país, descrita amb ironia i precisió.

Han passat quatre anys des que l’escriptor va publicar Rayos (Blackie Books, 2016), una història al voltant de la fugacitat i el desconcert del salt a l’edat adulta d’un descendent de la immigració gallega dels setanta. Amb Simón l’autor repeteix amb una família nouvinguda a Barcelona, aquesta vegada des de Castroforte de Baralla, ciutat inventada per Gonzalo Torrente Ballester, però la construcció del protagonista -o heroi, perquè també és una novel·la d’aventures i, com a tal, necessita herois-és més ambiciosa. Otero hi amplia l’arc narratiu, tant en el temps que abasta la història, el quart de segle que va dels Jocs Olímpics a l’atemptat de la Rambla del 2017, com en la coralitat de la trama, traçant un mapa de personatges extraordinaris.

“Tots som lliures d’escollir”. A We are all bourgeois, la banda de pop obrer McCarthy reflexionava irònicament sobre la fília de les classes populars per esdevenir burgesia. Perquè de vegades sembla que canviar el rumb marcat per naixement sigui possible, però la realitat t’acaba tallant les ales. Simón, la novel·la, s’enorgulleix de ser una vida sencera, la d’una d’aquestes persones de destí capritxós però també és la representació d’un col·lectiu que aspira a tenir una vida millor i no ho aconsegueix.

De l’èpica al realisme

Per descriure tota aquesta sèrie d’intents fracassats, l’autor l’encerta desromantitzant la narració a cada pàgina: la comença amb una indissimulada èpica de classe però l’acaba impregnant d’un absolut realisme, agafant el que més li convé de Juan Marsé i Francisco Casavella a la vegada. Miqui Otero demostra que continua sent un narrador preciosista, un arqueòleg entusiasta de la frase perfecta, però que també sap abraçar el pragmatisme quan la història ho demana. Repassant l’obra completa de l’autor, Simón és el comiat definitiu de la literatura més pop que va cultivar en la seva joventut. Això no vol dir que aquí no hi hagi pop, perquè tot en el que havia destacat l’escriptor barceloní fins ara continua present: música, epopeia obrera, protagonistes fascinants i lliçons de vida per paràgraf. A Simón hi és tot, però els acabats són crus i costumistes.

L’autor està especialment esplèndid a la segona part de la novel·la, quan el Simón creix, s’ha de buscar la vida i es fa aventurer (normal, tenint en compte que Otero és seguidor de Robert Louis Stevenson), situant el protagonista en un restaurant d’estrella Michelin i construint un relat àgil, infecciós i divertit que podria ser independent de la narració principal. L’únic defecte és una virtut, perquè es fa curt i et quedes amb ganes de saber més coses del món dictatorial i dèspota que retrata al voltant de les cuines de luxe. Tot i que Simón brilla amb força quan hi ha molt de moviment, Miqui Otero l’encerta tant en les parts contextuals (històries de barri, vida de bar, introducció quasi mitològica del billar) com en les fonamentals, quan construeix una narració d’avui descrivint amb exactitud el nostre present recent.

Simón és una novel·la que creix amb l’autor, agafant-se de la mà i visitant nous indrets fins ara desconeguts en la seva narrativa. L’entrada de Miqui Otero a les grans històries arriba amb aquesta crònica de la Barcelona dels últims trenta anys, que aconsegueix tocar la fibra de diverses generacions i que té el seu punt fort en la versemblança i la proximitat. A aquest llibre li passa com al Baraja, el bar de la família del Simón, que és la casa de quan érem marrecs i jugàvem a fet i amagar: el lloc al qual podrem tornar quan vulguem sentir-nos sans i estalvis.