Els contes de Fleur Jaeggy (Zuric, 1940) són píndoles lisèrgiques que ens porten cap a un altre estadi de l’existència, cap a la franja grisa i despoblada que es deu estendre entre la vida i la mort, cap a aquell estat de semiinconsciència entre el son i la vigília. Viatgem a ambients oprimits i inquietants de pobles de la Suïssa alpina i coneixem personatges que fan les coses amb maldat de manera natural. Són homes i dones que s’ofeguen cada dia quan veuen sortir el sol i que celebren l’arribada de les tenebres: “Tenien ganes de jugar a cartes? No. Només d’escoltar música, en la penombra. O en la foscor”. Així pensen uns bessons ancians que viuen en un cementiri i que es resisteixen a ser traslladats a una residència: són els guardians del trànsit entre la vida i la mort i és aquesta missió i aquest ritu el que dona sentit a la seva vida.

Jaeggy s’instal·la en aquesta zona neutral i dispara a banda i banda. Fa una literatura contra la vida i contra la mort, contra la celebració de la joie de vivre i contra l’oblit que representa la desaparició dels nostres semblants. Amb uns relats paorosos on no hi ha normes morals ni tabús, ens recorda que vivim al costat dels morts i travessats per ells: “Quan els altres es moren són una mica nostres. En som els tutors. No va pensar mai que fos a la inversa, que potser les nostres vides les poden governar ells”. És aquesta relació entre el món dels vius i el dels morts la que fa que concebi una vida simultàniament en el present i en el passat, i per això escriu frases on els temps verbals s’alternen sense cap lògica. Els relats de La por del cel són plens d’enterraments, vetlles, cementiris i fantasmes, encara que no portin cadenes ni llençols blancs. L’esperit d’una persona pot reencarnar-se en un buldog d’ulls bojos i malenconiosos i una mare pot agafar unes tisores i fer un acte horrible amb la mateixa naturalitat amb què esqueixa un gerani. Els contes segueixen una seqüència d’elevació: el primer el protagonitza una noia que té por del cel i per això intenta que la seva filla no el vegi mai, i l’últim, una vella en un estat espiritual que gairebé el frega amb el dits.

A l’altra banda de la frontera

Per força hi ha d’haver una relació entre el territori on viu o per on transita un escriptor i el que hi escriu. Fleur Jaeggy és de la Suïssa alemanya, però escriu en italià i a la seva literatura té elements de dislocació propis d’algú que per crear ha adoptat una llengua que no és la materna, així com d’algú que ha marxat del seu lloc d’origen i s’ha instal·lat en un altre país, encara que sigui el del costat. Qui travessa moltes fronteres, o qui ha estudiat dialectologia, sap que els límits no són mai tan clars com els que dibuixen les administracions polítiques, sinó que hi ha feixos de línies separades entre elles que dibuixen zones de transició més o menys àmplies: escriure entre aquestes línies és l’objectiu d’una escriptora com ella, entossudida en voler explicar què passa quan deixem que siguin els instints els que ens governin i ens portin allà on la nostra civilització raonable no ens portaria mai. O què passa sota la superfície de color de plata brunyida dels llacs, què es mou sota les aigües estancades d’una família. Llegir-la produeix una impressió perdurable i molt desconcertant: res del que passa és amable ni tranquil·litzador, però no hi ha gaires més bitllets que portin de visita als llocs que ella ens proposa.