CRÍTICA
IRENE PUJADAS

Racisme postapartheid

'Coconut' de Kopano Matlwa. Sembra llibres. Traducció d’Elisabet Ràfols-Sagués. 176 pàg. / 17 €

Umbiswa Makhubo corre per dur al metge Hector Pieterson, ja mort, amb la seva germana Antoinnette plorant. / SAM NZIME Zoom

Kopano Matlwa tenia sis anys quan van començar les negociacions per derrocar l’apartheid. El febrer del 1990 Nelson Mandela era alliberat després de 27 anys de presó. El 1994 el feien president de Sud-àfrica. Que Desmond Tutu qualifiqués la Sud-àfrica postapartheid de “ rainbow nation ” en referència a la diversitat racial no és garantia de res, i novel·listes com J.M. Coetzee o Nadine Gordimer (els dos blancs i premis Nobel) han tractat l’hostilitat dels primers anys. Kopano Matlwa hi aporta una perspectiva negra i jove: ¿la desegregació dels negres ha acabat amb el racisme i la desigualtat estructural? La resposta no us sorprendrà.

Coconut es posa en la pell de dues joves de Johannesburg, l’Ofilwe i la Fikile. L’Ofilwe és la petita d’una família negra de classe mitjana-alta que viu en una comunitat barrada per controls d’accés. Va a l’església anglicana, a una escola privada plena de blancs i parla anglès en una casa on la llengua materna és el sepedi. Son germà l’acusa de ser una “ Aunty Jemima ”. Els diumenges la de l’Ofilwe és l’única família negra que esmorza a Silver Spoon, un establiment de moda. Els únics altres negres del restaurant són els dos cambrers: l’Ayanda i la Fikile, la narradora de la segona part.

A Sud-àfrica coconut designa una gent que es diu que és negra per fora i blanca per dins. Sovint es tracta de gent jove que va a escoles privades molt blanques o on la manera de fer blanca és la norma, gent europeïtzada i que parla anglès amb fluïdesa però que pateix el racisme de mil maneres -els controlen els cabells o l’accent o els discriminen laboralment-. Coconuts de classes socials diferents però coconuts perquè han abraçat la blancor, l’Ofilwe és una nena negra i rica en un món de blancs i la Fikile és una noia negra i pobra en un món de negres que malda per convertir-se en una noia negra i rica en un món de blancs.

Matlwa té sentit de l’humor i pocs pèls a la llengua i mostra el rentat de cervell d’anys de racisme i colonialisme. L’Ofilwe desmitifica els blancs a còpia d’hòsties i convivència, però l’autoodi de la Fikile fa basarda. L’escriptora mescla situacions i pensaments, se situa en el discurs simbòlic i a vegades ens regala bufetades fantàstiques de sarcasme, però d’altres vira cap a un estil melós que resta força al text. Tracta qüestions com la identitat, el classisme, el masclisme, la pèrdua de la cultura i les llengües locals en benefici de l’europea, la corrupció i la “colonització interior” amb senzillesa aparent i sense ofegar la ficció en ideologies.

A Atrapa la llebre, Lana Bastasic retrata els estralls del conflicte balcànic a través de l’amistat entre dues noies: una ha marxat a Dublín i s’ha passat a l’anglès i l’altra s’ha adaptat el nom per sonar més sèrbia i menys bosniana. A Coconut les dues protagonistes es fan canviar el nom per sonar més blanques (l’Ofilwe es fa dir Fifi i la Fikile es fa dir Fiks), reneguen de la seva llengua materna i adapten l’accent. Com en altres cultures, la llengua i la identitat es trenen. Voler reconnectar amb un mateix implicaria dir les coses pel seu nom i, de dir-les, aquí les coses s’haurien de dir en sepedi.