EL LLIBRE DE LA SETMANA

Vivim sobre els ossos dels altres

'Nuestra parte de noche', de Mariana Enríquez. Anagrama. 680 pàg. / 22,90 €

AMB ‘NUESTRA PARTE DE NOCHE’, MARIANA ENRÍQUEZ HA GUANYAT EL PREMI HERRALDE DE NOVEL·LA. L’AUTORA ARGENTINA JA HAVIA TINGUT UNA GRAN REPERCUSSIÓ AMB ELS CONTES DE ‘LAS COSAS QUE PERDIMOS EN EL FUEGO’ (2016) Zoom

Aquesta novel·la immensa, devoradora i salvatge us xuclarà cap a la foscor. Està escrita amb una potència i una falta de pudor i de contenció que només podien donar grans resultats: l’autora té una actitud davant l’escriptura que recorda la de Roberto Bolaño, perquè, com ell, creu que la literatura és una bèstia que no s’ha de domesticar sinó que, com més cru i sangonós sigui el tall que se serveixi al lector, més profunda serà l’experiència de lectura.

Perquè de carn crua, sang i rituals invocadors de déus malvats no n’hi falten. Mèdiums, iniciats, sectes i una casa encantada que devora els adolescents que s’hi aventuren després de deixar les bicicletes a la porta. Extremitats amputades, talls al pit, ungles que es fan urpes, capses plenes de parpelles. I, tot i això, la novel·la que Enríquez ha planificat amb molta cura i ha ordenat amb encara més mala intenció és més política que terrorífica, o potser és que l’única manera de parlar de política argentina era fer una novel·la de terror: “ En la Argentina te tiran muertos ”, es constata a l’última part de la novel·la. Morts polítics i morts familiars, perquè si alguna altra institució humana queda retratada com un infern és la família: les grans famílies de terratinents argentins, migrants europeus que van fer fortuna al continent americà explotant mà d’obra indígena i tancant els ulls davant dels excessos dictatorials, són el model de les dues sagues protagonistes, els Bradford i els Marthens, que persegueixen un objectiu secret: trobar portes d’entrada al món de la foscor, que és un déu omnipotent que dicta la manera d’aconseguir la immortalitat.

El trànsit entre dos mons

Bogeria o lucidesa? Amb aquesta ambigüitat juga el llibre: “Hermes es el dios de la escritura, pero también es el dios de las falsificaciones ”. En la bona escriptura, tot funciona com el que és i com el seu contrari: la quinta familiar és alhora un lloc idíl·lic i terrorífic, una celebració de la naturalesa salvatge i ufanosa i l’amagatall d’un pou ple d’ossos de desapareguts de la dictadura argentina. Un accident de cotxe en el qual un pare salva el fill és, també, un ritual de transsubstanciació d’un cos a un altre, i el més fi de tot és com l’autora juga amb el punt de vista per fer dubtar el lector entre una possibilitat i una altra.

Tots hem tremolat, de petits, abans de travessar una porta. Podia ser d’un rebost poc freqüentat, unes golfes desendreçades o de l’habitació on havia mort l’avi. Encara no n’érem conscients, però una part de fer-nos grans consistiria a entendre que traspassar aquell llindar implicava assumir que hi ha una altra banda, un altre món on ens convertim en el nostre doble, potser en el nostre jo quan siguem morts. Enríquez ha fet d’aquest trànsit entre dos mons un dels eixos centrals de la novel·la, que es desplega amb ofici i sentit lúdic com un seguit de contagis entre gèneres literaris: de road movie a novel·la d’adolescència, de novel·la ambientada al Londres de la psicodèlia dels seixanta a una crònica periodística dels noranta feta per una periodista que topa de morros amb els murs que impedeixen recuperar la memòria col·lectiva: els dos mons de la novel·la, el real i l’imaginari, estan infestats d’ossos que criden cada vegada que els trepitgen.

La proposta no funcionaria si els escenaris (Buenos Aires, la província de Misiones, Londres, però també els escenaris fantàstics de l’altre costat, formats per llits d’ossos i morts penjats dels arbres) no estiguessin tan ben descrits, si l’estil no fos tan eficaç i si els personatges no fossin encarnacions tan poderoses de pares, mares, fills, amics, germans o amants que lluiten per anul·lar relacions familiars maleïdes o per salvar-les gràcies a l’amor incondicional, com el que sent en Juan pel seu fill Gaspar o per la seva dona Rosario. Deia Edith Wharton que la grandesa d’una novel·la es pot mesurar per l’extensió de la zona il·luminada que projecta més enllà d’ella i per on es passegen els personatges: per la foscor que ha aconseguit il·luminar, vaticinem que s’hi passejaran durant molt de temps.