CRITICA

Malaltia, felicitat, etcètera

'Gina' de Maria Climent. L’altra / Alfaguara. 176 pàg. / 17,90 €

Malaltia, felicitat, etcètera / SARA CABARROCAS Zoom

De novel·les d’aprenentatge se’n publiquen una pila cada any, i mai hi falta el primer petó o el divorci traumàtic dels pares, ni una veu que combini il·lusions i planys fins que el protagonista creix i aprèn a escriure un bildungsroman.

Gina, el debut de Maria Climent, a priori podria semblar una més d’aquestes històries de descoberta i autoconeixement, perquè també desgrana la tríada iniciàtica -infantesa, adolescència i emancipació-, en aquest cas d’una traductora ebrenca a la Barcelona actual. I sí, hi ha una nena que vol que els pits li creixin més ràpid, i també hi ha un Erasmus revelador i un pis a Gràcia, perquè la llibertat sempre és una gran ciutat. Però, per sort, a mesura que deixem enrere l’educació sentimental -si no hi ha traumes, totes les infanteses són igual d’avorrides- la novel·la va madurant. I a la inevitable crònica del precariat contemporani, a Gina s’hi afegeix una trama molt més interessant: el testimoni d’algú que busca ser feliç de manera obstinada i infatigable.

Aquesta recerca, aquests personatges que de manera conscient es pregunten com viure, a quines coses donar importància i a quines no, és un dels èxits del text. Perquè la Gina no només busca ser feliç amb les parelles, que veu com matalassos d’Ikea que cal anar provant fins que trobes el que fa per tu. El llibre no és només una “orografia de les meves relacions”, sinó que també hi desfilen amigues i confidents, psicòlegs, coaches i tota mena de terapeutes alternatius amb els quals la Gina intentarà plantar cara a la matraca del jutge interior i a les paràlisis derivades de les “pors felices”, les que patim la majoria de la població.

Perquè per a la Gina la vida no és només fer d’Amélie per Montmartre, que ben aviat apareixen els conflictes i els obstacles en forma d’una malaltia greu. “Com més lleig se’m quedava el cos, més l’estimava”, confessarà la protagonista, que malgrat la por i la vergonya, l’ansietat o la tristesa, no s’arronsarà mai. I si li cal reinventar-se es reinventarà, deixarà les pors enrere i ho tornarà a intentar.

Pel dialecte ebrenc, que amara tot el relat, alguns podrien emparentar Gina amb Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals, però el monòleg interior i les reflexions neuròtiques de la protagonista l’acostarien més al Permagel d’Eva Baltasar, amb molt més sentit de l’humor. I sí, potser a estones el llibre és desmanegat i desigual, com passa amb algunes primeres novel·les, però la tendresa, la força i la vitalitat de la veu narradora podrà amb tot, fins i tot amb les nostres petites reticències.