CRÍTICA
MARINA ESPASA

Lladre i restituïdor

'El país dels cecs' de Víctor García Tur. Proa. 240 pàg. / 18,50 €

Lladre i restituïdor / FERRAN FORNÉ Zoom

Com que en els llibres de Víctor García Tur (Barcelona, 1981) cap detall no és gratuït, val la pena reflexionar sobre per què ha decidit manllevar el títol del primer dels sis contes de què consta el llibre per titular-ne el recull sencer: ¿ El país dels cecs remet a un lloc on la gent camina a les palpentes? De gent que llegeix en Braille amb la polpa dels dits? D’éssers decimonònics amb raigs X als ulls, com els de la coberta que ha dissenyat el mateix autor? O bé, i de manera menys literal, podria ser un país de gent que no hi veu més enllà del nas? Si hem de fer cas del conte que porta aquest títol, el país només pot ser Argentina... o Catalunya.

Jordi Borges és un escriptor català exiliat a l’Argentina que rep la visita d’un periodista català que té l’encàrrec d’entrevistar-lo per fer-ne un reportatge extens, qui sap si una biografia. Borges (pronunciï’s a la catalana, o potser no tant?) és un mite, l’Escriptor amb majúscules, s’ha tornat cec però encara juga als escacs. El periodista català és prudent, calculadament rebel i una mica murri. Res de gaire original, vaja. Visita el Casal Català de Buenos Aires, on troba revistes i assajos editats per catalans “reals” com Joan Merlí però també llibres “inventats” que contenen contes amb títols tan sospitosos com L’Àlef. En conèixer el Mestre Borges, descobreix que viu amb un servent misteriós, amb qui té una relació fosca.

García Tur juga tota l’estona amb les expectatives del lector i fa servir els seus coneixements literaris, que són profunds, per fer una literatura que té totes les gràcies de la metaliteratura (o de la literatura postmoderna, diguin-ne com vulguin, jo ja fa temps que vaig llençar el pot d’etiquetes a mar) sense tenir-ne cap dels defectes: n’hi ha un de brevíssim -un joc visual que és gairebé d’escriptor conceptual- i quatre de més llargs, i tots neden en el mar de les referències literàries sense ofegar-s’hi mai. Estan fets de lectures atentes i profitoses de Melville, Hemingway, Calvino, Dickens, Flaubert... però els homenatges estan sempre al servei de la història que es narra, amb ironia i amor per la lectura, que és el que li assegurarà que qui els llegeixi també se n’enamori. A més, expliquen històries intenses i plenes de vida. El conte que barreja viatges en el temps i el gènere de la narrativa universitària és divertidíssim, i està fet a base de pura intuïció i de molta reflexió sobre la narrativa.

Femení i feminista

N’hi ha dos que estan escrits des d’una perspectiva netament femenina, i feminista: el que remet a la novel·la del segle XIX i el que és una mena de mash-up entre els tractats antropològics de Margaret Mead i la ciència-ficció d’Ursula K. Le Guin. Són molt bonics, i interessants, perquè contradiuen el mantra de les “autenticitats” de certes veus que avui es tenen molt en compte. No n’hi ha prou amb ser autèntic, també està bé saber escriure i, encara més, saber per què s’escriu, de quines veus i de quines proses s’és continuador. Apropiació cultural, en diuen els que van de purs: en aquest llibre Víctor García Tur ha volgut jugar a ser ell mateix escrivint a partir del que els altres han escrit abans.

Per emmarcar els contes, hi ha un díptic que formen dos reproduccions de quadres de Max Beerbohm. En el primer, El robatori, un jove s’enduu un llibre d’una biblioteca i, en el segon, La restitució, un home vell amb bastó (és cec? Tant hi fa!) el torna. Aquest podria ser l’ideal per a aquesta mena d’escriptors, i per a molts lectors: anar entrant i sortint d’una biblioteca infinita i, entremig, transitar llegint per la vida.