Igual que amb les competicions esportives, en la literatura hi ha dues temàtiques que passen per sobre de la resta -la mort i l’amor-. Les altres es barallen pel que queda del pastís. Listas, guapas, limpias (Caballo de Troya), debut d’Anna Pacheco, és de les segones, l’obra d’una autora que parla de transicions vitals i que emparentanta amb d'altres primeres referències com les Carmen Laforet o Ben Brooks.

La periodista barcelonina detalla el salt de la postadolescència a la joventut en la seva primera incursió literària, tot i que el seu ja era un nom destacat per haver sabut connectar amb la seva generació. Si tens un mínim interès en temes de joventut, classe i feminisme, vius a Barcelona i tens connexió a internet, segurament l’hauràs llegit, sobretot durant l’etapa que va aprofitar amb vigor, entusiasme i intel·ligència, la mutació de Vice i Playground de webs de tendència a altaveu del precariat. Acabada aquella aposta empresarial contra natura, Pacheco s’ha centrat en escriure una novel·la que confirma el que s’intuïa en els seus articles: coneix els secrets de com escriure una bona història.

Listas, guapas, limpias, que comença durant l’estiu d’una noia d’extraradi després del primer curs d’universitat, és el projector d’imatges d’una cultura popular menyspreada per l’acadèmia. La narradora i protagonista és una veu anticínica que descriu una postal familiar per a qualsevol jove que hagi crescut a Barcelona i el seu extraradi a finals dels noranta i principis dels 2000: els temps de la maqueta d’Estopa, Ismael de Gran Hermano, les espantoses arracades sobre la barbeta, els jeans Samblancat i les visites al centre comercial el cap de setmana. Un retrat de sentiments postadolescents que a poc a poc obren tímidament la porta cap a la següent pantalla.

A banda dels conflictes generacionals, hi ha una clara intencionalitat de reflectir el xoc de classe, simbolitzat pel descobriment per part de la protagonista de com és la vida de la gent acomodada. La revelació que aquesta gent existeix i trepitja el mateix terra que tu. Aquesta direcció és natural per a l’autora, que fa anys que treballa el gènere, però es perillosa tractada amb reduccionisme, alimentant tòpics i agafant tocs quasi satírics per recrear escenes poc versemblants.

Tot i aquests petits detalls, Pacheco destaca en una gran clarividència per reflectir dubtes i inseguretats i afina amb brillantor en els detalls: explica bé i bonic. L’escriptora surt indubtablement vencedora d’aquest primer tast: una novel·la jove, femenina, amb bons personatges (el secundari, Yaiza, és excel·lent) i que alimenta un futur que s’intueix molt esperançador.