Quan els acadèmics o els estudiosos (ja no cal dir els periodistes) parlen d’allò tan tòpic de l’absència d’una “gran novel·la sobre Barcelona”, mai no es fixen en les novel·les que transcorren per la ciutat oculta, misteriosa, marginal o directament fantàstica. Ploren perquè troben a faltar relats d’ambició decimonònica que descriguin la gran ciutat i els seus mecanismes de control com un tot harmònic, quan una ciutat -tant la real com el reflex que n’és la literària- és molt més interessant vista sota la lent d’una lupa: miríades d’habitants o de bactèries, virus i altres elements no identificats que circulen a tota velocitat, xoquen, es camuflen, infecten o curen, és a dir, viuen, en lloc de ser personatges de cartró pedra que transiten per carrers de plexiglàs.

L’última novel·la de Javier Calvo, un autor que ja n’ha escrit un parell sobre la ciutat, adopta el punt de vista d’un adolescent amb problemes mentals, furga entre poetes ocults o ignorats per la ciutat i juga amb alguns referents del gènere fantàstic, com el Conte de Nadal de Dickens, per explicar una història de trànsit a l’edat adulta que reivindica la foscor i la violència com el que sempre hi ha a l’altra banda del mirall negre de la creació artística. Piel de plata és una novel·la divertidíssima perquè Calvo és un narrador expert i sap administrar els temps, però també perquè es riu obertament de la moda de l’autoficció amb un narrador que és el protagonista de la història però sis anys més gran i que s’adreça al lector: a més de permetre parodiar aquest gènere, serveix per compensar algunes llacunes inevitables que es presenten sempre quan es narra una història en primera persona.

Però és que la primera persona era imprescindible: el protagonista, un adolescent amb problemes de salut mental que es visita a la Clínica Buenanueva, òbviament situada a la part alta de la ciutat, queda obnubilat quan coneix una altra pacient, una noia més gran que ell, que el porta cap al costat fosc de les coses i que es diu Bronwyn, com la musa del poeta Juan Eduardo Cirlot, amb qui el protagonista tindrà un no-diàleg al cementiri romà de la plaça Vila de Madrid. Per les pàgines de la novel·la també hi desfila el cantant de Death in June -a la rambla del Raval- i locals com el Màgia Roja del barri de Gràcia. Una germana addicta a les xarxes socials que respon al nom d’Oli i una mare absent que dona consells poc ortodoxos configuren un nucli familiar del tot desestructurat que deixa el protagonista a mercè d’uns estímuls que el fan sentir viu i connectat amb una altra dimensió per primera vegada a la vida.

Perquè d’això també va aquesta novel·la, i de la nostàlgia d’aquesta sensació, que potser només es té un, dos o tres cops a la vida, però que es recorda sempre. ¿Una novel·la per a lectors joves? No els va dirigida, però llegir segons quins llibres una mica abans del que tocaria sempre ha estat estimulant. Furguin entre les novetats per trobar Piel de plata com furga el protagonista per les llibreries de segona mà de Brooklyn fins que troba el mirall negre que l’il·lumina: no se’n penediran.