Inclassificable, multiforme, enciclopèdic: són adjectius que s’han fet servir per parlar de Cos, un llibre escrit fa més de deu anys que ha tingut la feliç casualitat d’arribar traduït en català i castellà al mateix moment que se li ha concedit el premi Nobel a l’autora, la polonesa Olga Tokarczuk (Sulechow, 1962). “Mai no he estat una gran amant dels museus d’art i, si depengués de mi, els canviaria de grat per gabinets de curiositats on es recull i s’exposa el que és rar i irrepetible, el que és estrany i monstruós. El que existeix a l’ombra de la consciència, i que quan un ho mira, fuig del camp de visió”, explica la narradora. Cos funciona com un gabinet de curiositats ple de mans tallades i caps amb quatre ulls: històries de tot tipus i mides, anotacions de cinc línies al costat de petites nouvelles, contes sobre cames amputades i negres dissecats. És una escriptura tenaç i a la vegada lleugera, que furga en l’ombra de la consciència i persegueix allò que fuig del camp de visió quan ho volem capturar amb la mirada. Ho fa al llarg d’un viatge que podria ser infinit i que es clou al cap de quatre-centes pàgines però podria haver-ho fet abans o molt més tard: no és un llibre que calgui llegir tot de cop, tot i que guanya força si es fa així, perquè l’autora sap portar-nos allà on vol i el culmina amb una escena memorable. És una lectura intensa, variada, amb interrupcions i canvis de direcció constants. Un llibre que no descansa mai ni deixa descansar el lector, perquè l’empeny a ser un curiós permanent, un enamorat constant a la recerca de l’objecte de desig.

Un dels eixos que formen la novel·la és el que va del moviment dels cossos mentre són vius fins a la seva immobilitat, contemplació i estudi quan són morts: viatgers i errants comparteixen pàgines amb anatomistes, cossos dissecats i cames amputades. La narradora és una escriptora polonesa d’humor punxegut, com la gran Szymborska, que a vegades es fa sentir més i a vegades s’amaga del tot: explica que ja des de petita va notar que només el moviment la faria sentir viva, que era algú contrari a arrelar als llocs. Aquesta imatge de l’arrelament es pot superposar, com en capes de paper de ceba, a la imatge d’un mapa físic amb corbes de nivell i també a la dels vasos sanguinis de l’interior d’un cos humà: la sang que circula per les venes, les persones que caminen pels camins, la saba que xopa les arrels i alimenta l’arbre són tres maneres d’explicar el pas de la informació i la cultura d’uns individus a uns altres com un procés possible només a través de la capil·laritat. La literatura de Tokarczuk funciona així també, infiltrant-se en el lector a poc a poc, com benzina o tinta.

Quantes històries precioses amaga Cos! La de la dona russa que s’escapa de casa i viu al metro fins que coneix una altra dona que li explica que només movent-se aconseguirà fugir del Diable. La de l’anatomista que escriu cartes a la cama que li van amputar. La de la germana d’un antic servent de l’emperador Francesc I d’Àustria, que suplica que li tornin el cos dissecat del seu germà, que s’exposa com un trofeu. Entre unes i altres, la narradora utilitza molts mitjans de locomoció, sobretot avions: el silenci durant el vol o el salt de fusos horaris com si fossin grills de mandarina que ens anem menjant a mesura que avancem són elements que acosten el llibre a la contemporaneïtat, i contribueixen així a desconcertar una mica més el lector. ¿Està llegint una miscel·lània antiga, tipus Gargantua i Pantagruel, o un exercici postmodern? Tot a la vegada: la tossuderia de l’autora a favor de la narració clàssica de les històries amb les quals trena el llibre l’allunya del credo postmodern, però l’atomització a la qual les sotmet podria interpretar-se com el contrari. En qualsevol cas, es tracta d’una manera de fer que qüestiona i reinterpreta el coixí de la tradició, tant la polonesa, riquíssima, com la centreeuropea, i això és d’agrair.

Esperem que el premi Nobel li doni molts lectors a casa nostra i faci que ens n’arribin traduïdes més obres, si pot ser editades i traduïdes amb la cura que ho han fet Rata i Xavier Farré, encara millor.