CRÍTICA

Fidelitats que ens corsequen i empresonen

'Les lleialtats' de Delphine de Vigan. Edicions 62/Anagrama. Traducció de Jordi Martín Lloret. 172 pàg. / 18,90 €

“Els adolescents tenen por del món que els hem deixat” Delphine De vigan / PERE TORDERA Zoom

A l’inici de Les lleialtats, l’última novel·la de la francesa Delphine de Vigan, hi ha una definició molt personal d’allò que l’autora entén per lleialtats: “Són llaços invisibles que ens lliguen als altres -tant als vius com als morts-, són promeses que hem murmurat i que no sabem les repercussions que tenen, fidelitats silencioses, [...] deutes que allotgem als replecs de la memòria”. I tot seguit arrenca una història de vides creuades a la París contemporània, on tot s’explicarà a partir d’aquests lligams i deutes.

Primer coneixem l’Helène, una professora de qui de seguida sabem que, de petita, el pare l’apallissava. Aquell terror latent, de ferida mai cicatritzada, és el que la duu a detectar, quasi a l’instant, que el Théo, un adolescent de la classe, també és un nen maltractat: li coneix per la manera d’esquivar la mirada, ens diu. El segon capítol ja se centra en aquest noi de 12 anys, que viu fent equilibris enmig d’un divorci tràgic: una setmana amb una mare que no vol saber res del progenitor i l’altra amb un pare que ha deixat de buscar feina i només vol autodestruir-se. I als episodis dedicats als dos protagonistes hi hem d’afegir els centrats en el Mathis, el millor amic del Théo i company de borratxeres, i les parts que es focalitzen en les mares: la del Théo i la de l’amic, una dona ofegada per un marit triomfador que un bon dia descobreix que l’home amb qui es va casar s’ha convertit en un trol d’internet.

Tenir o no tenir xarxa

Adolescència i trauma són dos temes recurrents a l’obra de Delphine de Vigan. La vam descobrir a Els dies sense fam, on explicava en primera persona la seva anorèxia, i Res no s’oposa a la nit, la recerca sobre els abusos que van trastocar-li la mare, és un dels llibres més complexos i fascinants que he llegit els darrers anys. Però Les lleialtats és clarament una altra cosa. Aquí De Vigan ha abandonat definitivament l’auto (ja sigui d’autobiografia o d’autoficció) per construir una història sobre aquells secrets que ens condicionen l’existència, i el llibre, un thriller psicològic robust i construït amb solvència, funciona a cop d’explotar aquests buits i aquestes distàncies. Les que separen els adults, amb esquerdes que s’amplien a mesura que els silencis substitueixen la comunicació, però també les distàncies entre pares i fills, o entre la vida que somiàvem i la que ens ha acabat tocant. A Les lleialtats tothom retreu, tothom maltracta. La xarxa de suport mutu, que hauria d’ajudar a vèncer temors i prejudicis, aquí no funciona, i els personatges només s’expliquen les desgràcies en funció del mal que els han causat els altres, com si tots fossin víctimes, incapaços de veure el dolor que ells també causen als altres.

La llàstima és que no hi ha espai per a la subtilesa, al llibre. Tot s’explica en 170 pàgines frenètiques, organitzades en un mosaic de capítols trenats, tan curts i picats que creen un in crescendo fatigant. Alguns episodis són tan impactants que tallen la respiració -la traducció de Jordi Martín Lloret hi ajuda molt-, però en d’altres es veu massa que tot s’organitza com una carambola cap a l’embolica que fa fort, amb els personatges que prenen sempre les decisions equivocades i ruixen amb més benzina la pira de rostolls. Els moments de felicitat o de quotidianitat són elidits, i entre això i una dosificació de la informació pròpia dels thrillers més ben tensats, la novel·la esdevé un tobogan cap a l’horror, sense contrapunts que afegeixin matisos i ho facin tot més complex i universal.