Delphine de Vigan: “Els adolescents tenen por del món que els hem deixat”
Delphine de Vigan torna a sacsejar la consciència dels lectors a ‘Les lleialtats’, una novel·la sobre els perills de créixer en el món actual a través de la mirada de dos joves amb problemes, una de les mares i una mestra que els vol ajudar les lleialtats
En Théo diu que si pogués contestar de debò la pregunta sobre què és el que més l’apassiona a la vida respondria: “M’agrada sentir l’alcohol dins el cos”. Té un problema seriós amb la beguda i només té dotze anys i mig. El seu millor amic, en Mathis, comença a deixar-se arrossegar cap a l’addicció perquè a casa tenen problemes, que coneixem a través de la veu de la seva mare, la Cécile. L’abnegada mestra dels nois, l’Hélène, que està disposada a posar en perill la seva feina per ajudar-los, completa el quartet de protagonistes de Les lleialtats (Edicions 62 / Anagrama), la nova novel·la de Delphine de Vigan, que remetrà els lectors que hagin seguit l’autora a No i jo (2007), on explicava l’amistat entre un adolescent superdotat i solitari i una jove sense sostre a París.
“La noció que la família és un infern travessa bona part dels meus llibres, tot i que no sigui premeditada”, explica l’autora a l’Institut Francès de Barcelona, tres anys després de la seva última visita promocional, en aquella ocasió per Basat en una història real. “Encara que hagi escrit dos llibres motivats per les experiències personals i familiars, la clau de lectura de la meva obra és la ficció -continua-. A Les lleialtats, en Théo i en Mathis són dos adolescents d’ara i tenen poc a veure amb la meva pròpia vivència a l’època”. Nascuda el 1966 a Boulogne-Billancourt, Delphine de Vigan es va donar a conèixer el 2001 amb Els dies sense fam, sobre una noia que passava tres mesos internada en un hospital per intentar superar l’anorèxia. La protagonista, en aquell cas, era un alter ego de l’autora, que va patir el mateix trastorn de jove. “La meva generació no va créixer tan mimada com la d’avui, però tampoc estàvem tan sols -admet-. El món virtual de les xarxes socials i internet ens aïlla. Els joves se senten cada vegada més sols”.
Beure per fer passar l’angoixa
Els adolescents alcohòlics es multipliquen a la França actual. “El consum desaforat d’alcohol i marihuana no és festiu, sinó que és l’expressió d’una gran angoixa -afirma l’autora-. Una de les noves patologies dels joves és la por de l’apocalipsi. Tenen por del món que els hem deixat. I si miren cap endavant, el futur que els oferim és encara més preocupant”.
L’escriptora admet que “entrar a la vida adulta en el context actual” ha de ser més difícil que quan li va tocar a ella. Per això en Théo i en Mathis pateixen tant a la novel·la. “Així i tot, no voldria que ens quedéssim amb una idea només negativa del present -diu-. Una de les formes de lluitar-hi és la necessitat del compromís, a través d’idees com l’ecologisme, que ha fet fortuna gràcies a l’activisme de figures com Greta Thunberg”. De Vigan se solidaritza amb “les ganes de buscar solucions” de centenars de milers d’estudiants d’arreu del món, que s’han anat afegint a les protestes dels divendres conegudes com a Fridays for Future. “La novel·la reclama la importància dels vincles reals i personals -assegura-. El que ens salvarà és l’empatia i l’amistat”.
Tensió i ambigüitat
L’escriptora francesa ha concebut Les lleialtats com “un crit”. Per això es tracta d’un llibre breu i de ritme picat, encara que la història se’ns expliqui des de quatre veus narratives, dues en tercera persona -les dels nois- i dues en primera -les de la mare i la mestra-. “Aquests últims anys m’he dedicat a buscar un estil directe, més simple i tens”, diu. Optant per la construcció a quatre veus aconseguia “l’efecte de construir una narració amb una visió sempre parcial dels fets”. L’ambigüitat que l’escriptora busca es troba ja d’entrada al títol: “La lleialtat a la família i la parella pot ser positiva, però també pot actuar com una presó, com un límit a la pròpia llibertat”.
Edicions 62 i Anagrama publicaran l’any vinent una altra nouvelle de l’escriptora, que va aparèixer a França al març, Les gratitudes. “És una història molt més lluminosa que la de Les lleialtats -avança-. Parteix d’una pregunta: ens passem el dia donant les gràcies socialment, però ¿som capaços de fer saber a la gent que ens importa que ens fan sentir bé?” Des de la publicació de Res no s’oposa a la nit (2011) -un relat escruixidor sobre la família de l’autora, amb incestos, suïcidis, alcoholisme i abusos sexuals-, la popularitat de Delphine de Vigan no ha deixat de créixer. Amb el thriller d’autoficció Basat en una història real (2015)va guanyar el premi Renaudot i va aconseguir que Roman Polanski en fes una adaptació cinematogràfica. “Intento diferenciar entre l’home i l’artista, però penso que no podem jutjar els fets pels quals s’acusa Polanski, que van passar fa molts anys, des de l’òptica actual -opina-. Hem de pensar que la mirada actual ha anat evolucionant cap a la direcció correcta. Recordo que quan era petita eren molt populars les fotos que David Hamilton feia a noies molt joves despullades. A l’època no em cridaven l’atenció, però si les miro ara em venen ganes de vomitar”.