El llegat dels espies, la nova novel·la de John le Carré (Poole, Anglaterra, 1931), reprèn personatges i recupera trames de novel·les anteriors, en especial de L’espia que va venir del fred i, en menor mesura, d’ El talp. Però es pot llegir de manera autònoma, en una mostra evident de la destresa narrativa de l’autor. Le Carré organitza les trames i gestiona les informacions sobre els personatges amb prou economia i habilitat per no resultar reiteratiu ni redundant per als lectors que ja ho coneixen i, al mateix temps, amb prou claredat perquè els lectors neòfits se sentin situats i ben orientats en tot moment. No deu haver estat una tasca fàcil, la de trobar l’equilibri entre contar massa i massa poc, primer perquè l’entramat argumental de la novel·la és recargolat com un complot i minuciós com una teranyina i, segon, perquè l’autor el presenta com un trencaclosques de múltiples peces i diverses capes. El qualificatiu de mestre del gènere de l’espionatge atribuït a Le Carré és un tòpic ja molt gastat, però no per això és menys just i exacte.

El punt de partida de la novel·la és una demanda judicial que volen presentar els fills d’Alec Leamas i Elizabeth Gold contra els serveis secrets britànics. Leamas i Gold, ell un espia infiltrat al Berlín Est i ella la seva amant comunista, van ser assassinats al principi dels 60 quan intentaven saltar el Mur de Berlín cap a l’Alemanya occidental. Cinquanta anys després, la demanda dels fills obliga a obrir una investigació als serveis secrets per aclarir exactament què va passar, i també per descobrir tot el que té a veure amb una enigmàtica operació anomenada Windfall. Aquesta investigació fa que Peter Guillam, un vell espia retirat que ja havia sortit com a secundari en les novel·les abans esmentades i que aquí és el protagonista i narrador, sigui reclamat des de Londres i sotmès a un intens interrogatori dels actuals dirigents dels serveis secrets. Si fins aquí l’argument fa una impressió embrollada, desenganyin-se: és un oasi de claredat, comparat amb el laberíntic joc de miralls que ve després.

Clarobscurs sanguinaris

Els ingredients amb què la novel·la es desplega i s’embolica són els propis de Le Carré i del món que retrata, el d’una Europa tensada per una Guerra Freda que embruta i deshumanitza tothom qui hi participa. Les més de 300 pàgines de la novel·la són plenes d’agents secrets britànics i de la Stasi, d’expedients confidencials “filetejats” o purgats, d’informes que han estat enterrats en arxius durant dècades, de secrets que finalment surten a la llum, de veritats ombrívoles, de traïcions, de decisions operatives de moralitat més que dubtosa i de lleialtats que mai són del tot de fiar. És cert que el món de la Guerra Freda, amb els seus bizantinismes plens de clarobscurs sanguinaris, dona a la novel·la un aire de relíquia anacrònica però, com bé saben tots els que l’han llegit, Le Carré es mostra més interessat pels enigmes de l’ànima que no pels secrets de la geopolítica, pels fantasmes dels personatges que no per les intrigues i operacions que duen a terme. Vull dir que l’atrezzo històric pot ser antic, però els materials humans que l’habiten són els de sempre.

Tot i la seva avançada edat, Le Carré continua sent un narrador intel·ligent i segur dels seus recursos, capaç d’oferir descripcions vívides, diàlegs elèctrics i escenes d’una tensió volcànica. Per si això no fos prou atractiu, al final de la novel·la reapareix la creació més mítica de Le Carré, George Smiley, “el Hamlet” dels serveis secrets. Deu tenir prop de cent anys, però sembla més jove que mai.