Crítica
Campanet

L'home que no entenia les dones: una història emocionant i sinistra de Daphne du Maurier

'La cosina Rachel', de Daphne du Maurier. Publicada per Viena i traduïda per Marta Pera Cucurell

Un fotograma de l'última adaptació de 'La cosina Rachel', del 2017 / WIKIPEDIA Zoom

Imagineu-vos que Jane Austen hagués sigut tan perversa com Alfred Hitchcock: així es podria presentar la novel·lista Daphne du Maurier (Londres, 1907–Cornualla, 1989) als lectors que no en sabessin res. Deu ser difícil trobar algú que no sàpiga res de Du Maurier, coneguda per ser l’autora de la novel·la i del conte que inspiraren a Hitchcock dues de les seves pel·lícules més genials i populars, Rebeca i Els ocells. La cosina Rachel, ben traduïda al català per Marta Pera Cucurell, també ha sigut adaptada diverses vegades per al cinema i la televisió. No m’estranya: és una història emocionant i sinistra, angoixant i plena de suspens, que genera en el lector una tensió endimoniada sense renunciar mai a una contenció tan elegant com ambivalent, insidiosa i crispada. El director de Crim perfecte i La finestra indiscreta n’hauria pogut fer una obra mestra.

Ambientada a l’Anglaterra del primer terç del segle XIX, la novel·la està narrada pel seu jove protagonista, Philip Ashley, que és orfe de petit i que ha sigut criat pel seu cosí Ambrose, vint anys més gran, un terratinent de caràcter bonhomiós i vida plàcida que tracta el seu cosí petit com a un fill a qui un dia farà hereu. L’existència dels dos homes, solters empedreïts, misògins i del tot ignorants de la naturalesa femenina –ho deixo en el mateix llenguatge del narrador–, fa un tomb quan l’Ambrose se’n va a Itàlia per mirar de recuperar la salut i allà coneix una parenta llunyana vídua, la cosina Rachel del títol, de qui s’enamora. Les cartes que el Philip rep d’Itàlia el posen en alerta: primer s’engeloseix perquè l’Ambrose li comunica que s’ha casat i després es preocupa perquè li explica que la Rachel l’ha destruït. La mort de l’Ambrose i l’arribada de la Rachel a Anglaterra, a la propietat dels Ashley, posa en marxa el nucli central de la novel·la: la relació entre el Philip i ella, que va canviant a mesura que passen els dies.

Una ambiguïtat calculadíssima

En realitat, mai no arribem a estar segurs de si és la relació la que canvia o si són només el Philip i els seus sentiments i percepcions, perquè la novel·la està contada per ell i tot està condicionat pel seu punt de vista, és a dir, pels seus prejudicis de mascle benestant, per les seves febleses de caràcter (una mescla letal d’altivesa i innocència), per la seva volubilitat de jove insegur i inexpert (la seva experiència del món i de les persones és mínima) i per la seva ignorància. Aquest últim aspecte és crucial en un punt que ja he assenyalat: la seva ignorància de les dones, que l’autora emfatitza de manera recurrent. El Philip s’ha criat sense dones; per tant, no les sap interpretar ni entendre i, més enllà de les maniobres estrictament codificades de la cortesia social, tampoc les sap tractar. Com que la història ens arriba a través d’ell i no és un narrador fiable, tot és, en última instància, dubtós. A més, l’absència gairebé completa de dones en la vida del Philip fa encara més rotunda i enigmàtica la presència de la Rachel, una dona madura i amb molt de món.

Una de les grans virtuts de la novel·la és la manera com l’autora construeix i gestiona, gràcies al punt de vista limitat del protagonista narrador, un argument perfectament dosificat i una atmosfera subtilment gòtica, una ambigüitat calculadíssima. Aquesta ambigüitat és present fins i tot quan no ho sembla, i el gir final i la resolució impactant no tan sols no l’aclareixen sinó que l’augmenten. ¿És La cosina Rachel la història d’una manipuladora cobdiciosa que es vol aprofitar d’un passerell ric? ¿O és una crítica antimisògina, quasi un al·legat feminista, de la visió tendenciosament monstruosa de les dones que es fan els homes quan, impotents i despitats, se senten amenaçats per elles? Cada lector traurà les seves conclusions, però diria que el misogin Hitchcock, que per força havia de conèixer la novel·la, creia que la bona era la segona interpretació, i que no li va fer gràcia portar al cinema un retrat tan cru de les seves pors i les seves baixes passions.

Ben escrita i intel·ligent, La cosina Rachel és una novel·la notable, que seria millor si fos més breu i concisa.