Crítica
PERE ANTONI PONS

Dan Brown visita ‘Francoland’ i ‘Gaudíland’

'Origen' de Dan Brown. Empúries/Planeta. Traducció d’Esther Roig. 640 pàg. / 22,50 €

Dan Brown visita ‘Francoland’ i ‘Gaudíland’ / MARC ROVIRA Zoom

Igual que la Coca-Cola porta dècades oferint als seus clients el mateix producte, Dan Brown porta ja prop de vint anys oferint als seus lectors la mateixa novel·la. Com que la recepta li funciona, almenys pel que fa a les milionàries vendes, hi insisteix un cop i un altre, conscient que la presa és grassa i el tret és segur.

Així, els lectors que hagin gaudit amb les novel·les de l’escriptor nord-americà protagonitzades pel professor de simbologia Robert Langdon ( Àngels i dimonis, El codi Da Vinci, El símbol perdut i Inferno ) trobaran a Origentots els ingredients que els han entretingut i fet vibrar: els misteris grandiosos i enrevessats, les societats secretes, les (presumptes) conspiracions omnipotents, els codis enigmàtics la resolució dels quals és qüestió de vida o mort, l’acció accelerada que es desenvolupa en unes poques hores... Així mateix, els lectors que considerin Brown un mer fabricant de xurros literaris, còmicament pedants i banalment sofisticats, també trobaran aquí tots els motius del seu disgust: la prosa tosca, els personatges plans, els diàlegs encarcaradament didàctics, les informacions dosificades d’una manera tramposa, el culturalisme de guia de viatges rudimentària...

L’argument d’Origen, també com és norma de la casa, és grandiloqüent i inversemblant. Edmond Kirsch, geni computacional i ateu militant, ha fet un descobriment relacionat amb l’origen i el destí de la humanitat que, quan es faci públic, destruirà les religions del món. O això diu ell. L’anunci s’ha de fer durant una festa al Museu Guggenheim de Bilbao, però l’assassinat de Kirsch davant la mirada atònita del món sencer ho fa saltar tot pels aires. Langdon, que és a la festa com a exprofessor i amic de Kirsch, es veu obligat -per lleialtat i per un malentès que el posa en perill- a investigar la descoberta del difunt i a mirar de fer-la pública. En la investigació, que el portarà fins a Barcelona rere les passes de Gaudí, l’acompanyarà l’Ambra Vidal, directora del Guggenheim i -agafeu-vos fort- promesa de l’hereu del tron espanyol.

Un còctel demencial

A partir d’aquí, la trama no fa més que embolicar-se i recarregar-se amb elements tan variats com l’Església palmariana, un ordinador superintel·ligent, la poesia de William Blake, diverses intrigues relacionades amb l’Església espanyola i la família reial, reflexions més o menys recreatives sobre ciència i religió, i una teoria física visionària. Uns ho trobaran fascinant, uns altres ho trobaran indigest i avorridot. El que és segur és que, en termes literaris (l’estil de la prosa, la capacitat persuasiva del narrador, l’estructura del conjunt), els recursos de Brown són limitats.

El fet que la trama transcorri entre Bilbao, Madrid i Barcelona és un atractiu suplementari per als lectors catalans i espanyols. No només pels escenaris, sinó perquè Brown agafa elements de la realitat sociopolítica i de la història espanyoles -el poder de l’Església, el paper equilibrista de la monarquia, l’empremta de Franco en el present del país...- i en fa un còctel demencial, entre obscurantista i cursi, que resultarà hilarant per als lectors més juganers. En aquest sentit, és interessant comparar com són retratades Madrid i Barcelona. Mentre que Madrid surt com una ciutat monumental i antiga -els escenaris madrilenys són el Palacio Real, El Escorial i el Valle de los Caídos (!!!)-, Barcelona surt com una ciutat moderna i abocada al futur -els escenaris barcelonins són la Pedrera, la Sagrada Família i el BCN Supercomputing Center-. Em temo que Antonio Muñoz Molina pot afegir el nom de Dan Brown a la llista d’anglosaxons que pensen que “ Spain is Francoland ”.