EL LLIBRE DE LA SETMANA
Vilafranca del Penedès

Això no és una novel·la! El 'Pickwick' de Dickens, traduït per Josep Carner

'Pickwick', de Charles Dickens. Publicat per Univers en edició de Jaume Coll i Joan Ferrer

Una de les il·lustracions de la primera edició anglesa del 'Pickwick' de Dickens / UNIVERS LLIBRES Zoom

En un dels molts passatges hilarants d’aquest llibre, trobem el protagonista hostatjat en un hostal d’Ipswich. És tard, hora de fer un pensament, i Pickwick ja du posat l'estrenyecaps. Llavors s’adona, consternat, que entra una dona a la seva habitació, i que s’hi mou com si fos casa seva. L’home no sap on posar-se, bé que no és la primera vegada que, a la nit, es troba en fals davant una senyora. Li fa por espantar-la, que ella munti un sagramental. A més, els cordons de l'estrenyecaps se li han entortolligat de mala manera al clatell... Pateix encara més pel fet que la dona el pugui veure cofat amb aquella peça de roba tan íntima que no pas per la situació intrusiva en si, tan amoïnosa. Al final, però, se’n surt prou dignament: “Per bé que s’hagués posat atropelladament el capell damunt l'estrenyecaps, a l'estil de les patrulles de milicians, encara que portés sabates i polaines a la mà i frac i armilla damunt el braç, res no va poder atuir la seva nadiua cortesia”. La proverbial exquisidesa anglesa en les formes, doncs, no s’ha vist seriosament compromesa en aquesta trifulga!

El Pickwick no és una novel·la, va dir-ne G.K. Chesterton, un dels seus més eximis comentaristes. I és que una novel·la amb argument i desenllaç no ens farà mai aquesta impressió d’eterna joventut, hi va afegir. Dickens va publicar-la en fascicles, amb el pseudònim Boz, als anys trenta del segle XIX, i va constituir un èxit rodó. Sovint s’ha remarcat el deute compositiu que manté amb el Quixot. Jordi Llovet ho ha explicat de manera amena i sapient. A mi també em sembla sentir-hi ecos dels Contes de Canterbury, de Chaucer. I és que totes dues, aquesta i la novel·la immortal del castellà, fan un ús generós de la tradició oral, tot recollint, enfilades per l’argument vertebral, un fum d’històries que il·lustren vicis i virtuts de l’espècie humana (Dickens en segueix l’exemple). I perquè totes dues engeguen els seus cèlebres protagonistes a rodar pels camins (com passarà, també, amb el Pickwick).

Un filòsof d'estar per casa

En aquest cas, són quatre, els membres del club que du el nom del seu cap de brot, “amatents com les abelles, si no tan lleugers com les fades”: Snodgrass, Tupman, Winkle i Pickwick. Aviat s’hi sumarà el servidor del líder, el memorable Samuel Weller, que, amb el seu parlar cockney, aporta saboroses notes de comicitat. Les aventures que viuran plegats recorrent pobles i llogarrets, fent-hi estada en fondes i tavernes, són incomptables. En totes, el guiatge de Pickwick resulta essencial: observador de la naturalesa humana, s’erigeix en un ver filòsof d’estar per casa: “El senyor Pickwick era filòsof, però els filòsofs al capdavall no són, sota l’armadura, sinó homes”. Probablement si aquest home de geni s’hagués criat a la riba del Danubi i no del Tàmesi, la seva predisposició davant els esdeveniments de l’existència i les meravelles del cosmos hauria estat una altra de ben diferent. Però la ironia amaneix el relat de punta a punta, i, en el formigueig de vida londinenca i provincial que els quatre pickwickians van trobant i amb el qual es van barrejant, el mestre hi sol dir sempre la seva, una opinió tothora ponderada, però no infal·lible del tot. Ironia a manta, sí. Ara em ve al cap una de les moltes històries que se sumen al corrent narratiu principal: la del viatjant de comerç que s’enamora de la viuda fondista i que a la nit, tan borratxo de ponx que no s’aguanta dret, entaula conversa amb una vella cadira de la seva habitació, que li donarà tot de valuosos consells!

La traducció de Carner ha estat històricament controvertida, sobretot els últims quatre decennis: ha concitat adhesions insubornables, però també algunes detraccions baladreres. A mi em sembla molt bona. La pregunta és: ¿com s’ha de fer parlar català el senyor Pickwick i el seu seguici? La solució de Carner resulta equilibrada, bé que en el parlar de Weller potser podria haver fet servir una llengua més deixatada. Hi trobem Carner en estat pur, esclar: obra de l'artífex més brillant que ha donat mai la llengua catalana. Weakness no es tradueix com a feblesa o debilitat, sinó com a poquesa. The gentle air es torna airet (¿com millor es podria haver dit, això?). Un pastís de noces esdevé un pastell (paraula que recull l’Alcovell-Moll). Ens hem d’anar avesant als qui-sap-lo, en les diverses modalitats de flexió, que van salpebrant el relat. I a aquelles paraules que fan arrufar el nas als defensors de la naturalitat expressiva (llur, àdhuc...). Alguns personatges no s’enrojolen mai, sinó que se’ls torna la pell de la cara carmesina (traducció literal del crimson original). Les consecucions de tota mena, però, són qui-sap-les! A un personatge que té la llàgrima fàcil se li retreu això: “Deixeu córrer aquesta andròmina de la bóta de regar”. Cada pàgina és un goig viu de traducció! I l’edició, amb l’original anglès a mà esquerra, encarat a la traducció catalana, un autèntic luxe! Cal agrair una vegada més la feina rigorosíssima de Jaume Coll, mestre d’editors, i, en aquest cas, també la de Joan Ferrer, que s’ha cuidat del text anglès.