Un escriptor crea un món quan en una o més de les seves obres hi trobem representada una realitat tan viva com la que ens envolta, encara que sigui del tot inventada: Marylinne Robinson (Sandpoint, 1943) és un dels grans noms de la literatura nord-americana actual perquè ha transformat el cor de l’estat d’Iowa en un territori mític, el Gilead que dona nom a aquesta novel·la i a d’altres, com Lila, la història d’una nena salvatge a qui salvava i redimia el pastor John Ames. Gilead va ser premiada amb un Pulitzer el 2005 i és citada cada vegada que es vol posar un exemple de com la literatura pot explicar el sentiment religiós i de com es poden bastir gairebé 300 pàgines al voltant del concepte de gràcia.

Robinson és una escriptora de nivell i sap que ha de sustentar literàriament les indagacions religioses: el que realment aguanta Gilead és la solidesa de l’escriptura, que és neta i pura com l’ànima del pastor Ames o el contorn d’un arbre retallat al capvespre. El llibre és una llarga carta d’amor d’un pare vell i malalt a un fill petit a qui no veurà créixer i a qui vol deixar escrita la seva història perquè la pugui llegir quan sigui més gran. La carta descriu la vida de cada dia d’aquest pastor, el sermó a l’església cada diumenge, el servei permanent a la comunitat, i també va enrere i explica com el pastor va acompanyar el seu pare fins a la tomba de l’avi, una troballa que ressona en l’absència que sentirà el nen quan el pare no hi sigui. La figura d’aquest avi, que havia perdut un ull lluitant a la guerra civil nord-americana, és un exemple de coratge per al reverend, que voldria que també ho fos per al seu fill. La paràbola del fill pròdig que torna a casa del pare i és perdonat encara que no s’ho mereixi plana sobre tota la novel·la, com si el missatge més important que John Ames volgués transmetre al fill de set anys (“Resaré perquè creixis com un home valent en un país valent. Resaré perquè trobis la manera de ser útil”) fos dir-li que, faci el que faci, ell el perdonarà.

“Penso que ha d’existir també un coratge que [...] ens permet admetre que hi ha més bellesa de la que els nostres ulls poden suportar; que tenim a les mans uns objectes preciosos i si no fem res per honorar-los causem molt de mal”: aquest és el to i el repte transcendent que proposa Marylinne Robinson als lectors d’avui, molts dels quals són (som) lluny de confiar en la bondat i en la llum de certes persones i de certs llocs per fer possible la vida en harmonia entre les persones. Però quan llegim com és capaç de transformar la petita història d’un cavall que cau en un forat en una paràbola delicada i perfecta, de ressonàncies bíbliques, que descriu la metamorfosi d’una comunitat, ens assalta el dubte que no sigui ella, qui té raó.