BarcelonaEl primer contacte amb el món editorial de Carla Gracia (Barcelona, 1980) va ser agredolç. L’escriptora va debutar el 2014 amb Set dies de Gràcia (Rosa dels Vents), una novel·la històrica que va triomfar. Més tard, explica, li va plagiar el llibre una autora mediàtica. I, tot i que assegura que vol passar pàgina -perquè mai ho va arribar a denunciar tot i tenir-ne proves-, cinc anys després ha convertit en matèria literària aquella experiència en la seva nova novel·la. L’abisme (Univers) ressegueix el viatge a les tenebres personals de l’Octavi, un escriptor caigut en desgràcia que ha perdut la família i la inspiració. “M’interessava abordar com algú que externament sembla que ho ha aconseguit tot, internament se sent buit. A partir d’aquesta buidor, cau en aprofitar-se dels altres”, explica Gracia.

La història de l’Octavi es vehicula al voltant dels dilemes que l’assetgen i, alhora, el retraten. Davant la manca d’idees i la pressió de la indústria, l’escriptor ha de decidir si accepta signar un llibre que no ha escrit per complaure la seva editorial. “Com te’n vas a dormir sabent que allò no ho has fet tu? No hi ha res pitjor per a un escriptor”, afirma Gracia, que critica aquestes pràctiques del sector. “Per necessitat editorial o econòmica, a vegades es dona al lector un producte que és fals. Estan enganyant”, diu l’escriptora.

La novel·la fa una immersió a aquest home covard, alcohòlic i sense escrúpols a qui la vida encara se li enfosqueix més quan la seva mare mor de manera sobtada i misteriosa. La dona, que el va abandonar quan era petit, apareix sense vida i amb una pedra a l’estómac, i aquest fet inquietant converteix el relat de l’Octavi en una història introspectiva amb tocs de novel·la negra. “La mare és la gran incògnita de la història. Aquest personatge sempre és present al relat, però no l’acabes de conèixer mai”, assenyala Gracia, que ha volgut reflectir “la sensació que pots tenir amb els teus pares quan t’adones que mai els pots arribar a conèixer del tot”.

El descens d’un home burgès i sol

Escrita en primera persona amb un estil concís i afilat, la novel·la s’endinsa en l’espiral de destrucció d’un home que s’ha quedat sol. “Volia que el lector estigués molt al cap de l’Octavi, i per això faig servir una prosa molt curta, ràpida, com els pensaments”, explica Gracia. L’home està situat entre dos mons: la porteria on va viure durant la seva infantesa i la comoditat burgesa que va aconseguir després. La seva història és també el reflex d’aquella generació de joves que, durant el postfranquisme, van lluitar per la democràcia i que després van passar a formar part de la classe mitjana catalana. “Durant la Transició es va fer un pacte social i es van aportar diners perquè la classe mitjana, que podia enderrocar els poderosos, se sentís prou còmoda per no necessitar-ho. No es va fer un procés real per entendre d’on veníem, acceptar-ho i reestablir una democràcia”.

El procés de descens del protagonista desemboca en una reflexió sobre l’èxit i com impacta en les persones. Amb tot, L’abisme no és una història en contra dels triomfs. “Parla de l’èxit per l’èxit i de la necessitat del reconeixement exterior per cobrir les necessitats interiors”, subratlla l’escriptora. Per a ella, el truc consisteix en seguir alimentant nous processos creatius quan un llibre ja s’ha publicat. “Si sempre estàs vinculat a la necessitat d’escriure, t’oblides una mica de l’èxit -explica-. Per això és important estar escrivint quan promociones una novel·la: et recorda perquè ho estàs fent. Al capdavall, aquest és un món molt efímer”.