CRÍTICA
LLUÍS-ANTON BAULENAS

Un ‘Black mirror’ per escrit

'El test' de Sylvain Neuvel. Mai més llibres. Traducció de Marina Espasa. 120 pàg. / 15,50 €

Un ‘Black mirror’ per escrit / GETTY Zoom

Es parla un cop i un altre de la fi de la novel·la. I resulta que cada cop es publiquen més novel·les. ¿Els editors són masoquistes? No. Senzillament responen a la realitat del mercat. I aquesta realitat és que, per més que ens hi entestem, hi ha més demanda de ficció que mai, que és una altra cosa. L’èxit del format televisiu de sèries ho demostra de manera fefaent. I ens n’hem de congratular. Llavors hi ha novel·les com les de Sylvain Neuvel, que són com guions. I no és pas pejoratiu. Almenys, no n’és la intenció. És el signe dels temps. Podria ser un capítol de Black mirror, l’exitosa sèrie basada sobretot en distopies. Per l’ambició literària, per la llargada, pel ritme narratiu, per la presentació de la situació i dels girs, pels personatges i, per damunt de tot, per la intenció de lliçó moral. També en sortiria una pel·lícula vagament futurista amb reminiscències de tots els relats distòpics que s’han escrit, des de Bradbury (el de Fahrenheit 451, no el de Les cròniques marcianes ) fins a Orwell passant per la presentació clàssica del dilema dur ( La decisió de Sofia, de William Styron). A més, és un relat oportú: passa a la Gran Bretanya (Brexit, nacionalisme, tancament de fronteres, etc.) com sempre en un futur gens llunyà. La trama mostra de quina manera el test que han de passar els aspirants a la nacionalitat britànica és, diguem-ne, una mica extrem (per diverses raons que no direm perquè la contracoberta de l’editorial ja en diu prou i potser fins i tot massa). Hi entra tot: reflexió sobre el supremacisme europeu occidental, sobre el punt de vista filosòfic del valor de la vida i si la de tothom té el mateix valor, i després hi ha el toc orwellià horrible de la pèrdua final de la pròpia personalitat, ja sigui provocada o tristament acceptada (pastilles que deshumanitzen, per dir-ho així). La intriga de la trama s’acaba bastant aviat però el llibre és molt curt, es tracta d’una nouvelle, per dir-ho a la manera francesa, i aconsegueix un cert equilibri. Ens trobem amb una proposta, per tant, de reflexió moral feta amb la millor voluntat del món, davant els temps que s’acosten o que ja hi són, feta per una editorial compromesa com és Mai Més. En la pàgina final, en què s’acostuma a dir el lloc i la data d’impressió, aprofiten per denunciar la mort per manca d’atenció clínica del jove guineà Idrissa Diallo, al CIE de Barcelona, l’any 2012. Acaba dient: “Nosaltres no oblidarem mai la mort de l’Idrissa!” Aquest és el veritable gir argumental final d’aquesta novel·la.