ENTREVISTA
VALÈRIA GAILLARD
Vicenç Pagès Jordà

La vida de les paraules, el viure de dues dècades

Escriptor

L’escriptor Vicenç Pagès Jordà a la porta de la Llibreria Calders de Barcelona, on va presentar l’antologia Exorcismes. / CRISTINA CALDERER Zoom

Vicenç Pagès Jordà torna a les llibreries amb ‘Memòria vintage’ (Empúries), un recull de 400 mots a través dels quals pren el pols a les dècades dels 70 i 80, de les quals reivindica un record més propi i no tan filtrat per Hollywood

Obrir un llibre de Vicenç Pagès Jordà és estar disposat a deixar-se sorprendre. És un escriptor inquiet a qui no li agrada repetir esquemes. Amb Dies de frontera (2014) va posar punt final a la sèrie que ell anomena de “vida quotidiana”, seguint l’estela d’ Els jugadors de Whist (2009). Després va venir Robinson (2017), una faula en què no hi ha -subratlla l’escriptor-“cap referència temporal ni espacial” en contraposició amb el seu darrer Memòria vintage,on tot són referents sense ficció”.

Aquests referents s’organitzen alfabèticament en un diccionari personal que dibuixa els anys 70 i 80 mitjançant 400 entrades no jerarquitzades. “Se’n parla molt d’aquests anys, però el que es diu, passat pel filtre de Hollywood, no és el que jo recordo, per això vaig voler fer una narració d’aquests anys que coincidís amb el meu record d’una època marcada pel franquisme”. Conscient que el seu punt vista, determinat per l’edat i el lloc on has viscut (va néixer a Figueres el 1963), marca aquesta mirada retrospectiva, Pagès proposa una mena d’El que hem menjat planià, i l’amplia a “el que hem vist”, “el que hem ballat” o “el que hem escoltat”. “M’interessa aquesta barreja entre el jo i el nosaltres i de les 400 paraules recollides no n’he ofert una definició viquipèdica, sinó personal, que de vegades és humorística, de vegades crítica o sentimental, però la suma dona una idea de com era allò, hi havia franquisme, hi havia rock, hi havia repressió i descoberta”.

Defugint la nostàlgia -“allò era una dictatura infecta”-, l’escriptor evoca entre d’altres la mili, la prohibició constant dels pares i la violència imperant, “qualsevol persona amb uniforme et podia agredir o un adult qualsevol quan eres petit, sense gaires explicacions”. Pagès té una certa vocació per mostrar aquest període també a la gent més jove, que potser ja no coneix tota una sèrie de referents culturals que han estat tan significatius al país. “Coses que per a tu són vives, per a altres no han existit mai, i prens consciència que ets història; per exemple, jo vaig veure Franco i un concert dels Ramones per la televisió, i això té un component vivencial que pot tenir un interès”.

Obrim el diccionari i anem per atzar a la T. Tot seguit, ens fixem en l’entrada tedi : “Som la generació que s’ha avorrit més del món, teníem temps i cap oferta cultural, però això va tenir un component positiu perquè t’havies d’espavilar amb coses com ara criar cucs de seda, segells, grans col·leccions de cromos... fer això ara seria de friqui, però aleshores era el més normal del món”.

Arribem a l’entrada titola, una excusa per repassar com els diferents traductors literaris han fixat la llengua de carrer. “Abans hi havia molts més termes, penis i vagina són termes mèdics, no són simpàtics ni lúdics, i si surts d’aquí sembla que ets frívol o sexista; el marge s’ha reduït, abans hi havia un català més viu i incorrecte, en el sentit polític i gramatical, i en general més descordat i ric, perquè no hi havia tantes manies”. Segons l’escriptor, l’empobriment no només és lèxic: “Si escoltes la ràdio o la televisió tens les 50 frases fetes que es repeteixen, quan n’hi ha cinquanta mil”.

En la seva memòria d’aquestes dues dècades emergeix amb força la literatura amb alguns fenòmens -inexplicables segons Pagès- com els de Milan Kundera, Kennedy Toole i Quim Monzó, o bé l’auge del suplement Babelia : “Hi havia una sèrie de publicacions que tothom veia i quan hi sorties, existies; ara, en canvi, hi ha una multiplicació de referents i plataformes, i d’aquí uns anys serà difícil fer una memòria comuna perquè tothom té la seva sèrie, el seu canal, el seu grup...”

Pagès Jordà parteix de la fita que va suposar el viatge de l’home a la Lluna el 1969 i que va viure amb sis anys: “Amb la Xibeca et donaven cromos del viatge espacial i d’això en tinc molta memòria”. Acaba, a l’altre extrem, amb Pulp fiction : “El film recupera referents anteriors nostres, com el Travolta, i alhora és inaugural d’una altra cosa, però la idea és que als noranta comença la digitalització que ho canvia tot, i és on som ara”. Com a apèndix trobem uns llistats temàtics -pel·lícula, ficció, diari, tendència lingüística, cançó, novel·la...- que emparellen noms ben diversos: “Hi ha una apologia de l’atzar que posa al costat la plaça Calvo Sotelo i el Drugstore del passeig de Gràcia”.

L’escriptor conserva un bon arxiu de retalls de diari i àlbums de fotos que l’han ajudat a elaborar el llibre. “Conservo programes de cinema, per exemple, i uns diaris personals que vaig llençar perquè era molt arriscat... eren terriblement fluixos!” Amb aquest material ha procedit com un fotògraf ampliant i allunyant el zoom per copsar la vida de les paraules i el viure que se’n desprèn: “Ja no estirem la cadena sinó que pitgem un botó, i la paraula disc ha canviat de significat mentre que abans no es deia vinil... El diccionari va començar així, amb les paraules, com merda, que ho volia dir tot, i ara s’ha anat dissolent, com Déu, que comença a ser vintage ”. L’àlbum Made in Japan de Deep Purple, el Grup de Folk, que ha redescobert perquè, com a escolta, cantava cançons que surten en el seu recopilatori, Bruguera, Laia, Pippi Langstrump, els hippies, l’ 1,2,3... Tot això ha quedat fixat ara en aquest volum. Pagès mira de reüll a l’infinit: “Ha canviat molt la manera de viure, pensar i parlar i, aquí, en comptes de fer una investigació, faig memòria”.