Lana Bastasic va néixer a Zagreb el 1986, encara que va passar tota la infantesa i joventut a Bòsnia i, després de viure a Praga i Barcelona, ara viu a Belgrad. Mantenim la conversa quan encara se senten rèpliques del terratrèmol que ha patit Zagreb, on l’ha retingut el coronavirus: li ha impedit venir a presentar la seva primera novel·la, ‘Atrapa la llebre’ (Periscopi)

La novel·la s’obre amb una citació d’ Alícia al país de les meravelles i hi fa constants picades d’ullet. Per què va triar aquesta amiga amb qui caminar?

Tota la novel·la és una reescriptura de l’Alícia però en clau balcànica. Tots els capítols del meu llibre es refereixen al mateix capítol de la novel·la de Lewis Carroll. També volia que funcionés a escala simbòlica sobre el que vol dir criar-se a Bòsnia com una nena, i als Balcans en general. Alguns dels temes centrals són els mateixos a la meva novel·la i a l’Alícia: el tema de la identitat -perquè a l’Alícia sempre li fan aquestes preguntes: qui ets, d’on ets?-; la relació entre llenguatge i realitat; el paper de l’educació, les històries que ens han explicat i l’absència de lògica en aquestes històries. Això era el que passava als Balcans durant la guerra. Allà tothom vol saber d’on ets, com et dius, qui ets, sempre hi ha un desencaix.

A través del retorn de la Sara a Bòsnia per recollir la seva amiga d’infantesa Lejla, amb qui fa dotze anys que no es parlen, per fer plegades un tens i dislocat viatge amb cotxe fins a Viena per trobar el germà de la Lejla, veiem records de la infantesa conjunta, de la distància i el desajust en la seva memòria i les històries viscudes. I hi sentim el ressò dels efectes de la guerra. No sé si s’havia fet gaire en la literatura dels països balcànics, això...

M’interessen les conseqüències de la guerra i per això al llibre no hi ha la paraula guerra enlloc. Normalment aquí s’escriuen històries amb grans herois i víctimes que ofereixen una catarsi barata o es fan novel·les de la utopia iugoslava, ai quin país de meravelles que teníem... És una generació més gran la que fa això. La meva queda atrapada entre aquestes dues coses. Jo volia novel·lar aquest context cultural amb la llengua. Hi ha una cosa que no es pot veure amb les traduccions, que és que vaig escriure el llibre en una llengua no pura, no neta.

És serbocroat?

Sí, així es diu en la traducció en català [que signa Pau Sanchis Ferrer], però és una llengua que ja no existeix tècnicament perquè ara tenen el serbi i el croat. I la diferenciació s’està ampliant per raons polítiques. Però és com el valencià i el català, per dir-ho així. I tenim un estàndard serbi net i un estàndard croat net, i ara tenen el bosnià, que també és una cosa estranya, però en realitat és una mateixa llengua. Jo el que vaig fer va ser barrejar les variants. Hi ha algunes paraules que es fan servir més a Croàcia o a Bòsnia i jo les vaig fer servir totes perquè, per a mi, escriure aquest llibre de llibertat i fer-ho en un estàndard, en un llenguatge net, era contradictori. Tinc una protagonista que és de tot i no és res. També per això pensava que la llengua havia de reflectir aquest no identificar-se en una sola definició.

I quina ha estat la recepció, en aquest sentit?

S’han enfadat [riu]. En l’edició sèrbia hi posa llengua sèrbia. En l’edició bosniana, llengua bosniana. I és el mateix text. Vaig ser finalista d’un premi important de novel·la a Sèrbia [el NIN, el més prestigiós de les lletres exiugoslaves] i un dels membres del jurat em va dir: “M’ha agradat molt la novel·la però no podem donar un premi a una novel·la escrita en serbi dolent”. Li vaig dir que no netejaria el llibre. La llengua i la història van unides.

Hi ha un moment en què la Sara diu: “La nostra terra de fronteres irreconciliables en realitat no tenia fronteres”. I més tard, amb el viatge en marxa, la Lejla afirma: “Sempre som a Bòsnia”.

Sí, en el sentit que vagis on vagis sempre duus això. Volia escriure un llibre sobre el meu país però no sabia què volia dir “meu” ni “país”. No volia escriure un assaig polític ni un llibre d’història. I em vaig adonar que el meu país vol dir els records, una història al meu cap, i que els records estan emmagatzemats en el llenguatge que tinc. Que el meu país és el llenguatge. Per fer-ho havia de crear un personatge, que Bòsnia fos un personatge. I així vaig escriure la Lejla, pensant que ella és com Bòsnia en persona. Com seria Bòsnia si fos una persona? Vaig pensar: ha de ser dona, perquè les dones han patit molt aquí, una dona amb una mena de crisi d’identitat, que no té la seva veu, l’escriu una altra, una dona que està sagnant, que ha patit violència.

La Lejla de vegades sembla víctima però també botxí.

Crec que és impossible atrapar un altre perquè si és una cosa viva sempre s’escapa. En realitat, no sabem com és la Lejla perquè només tenim el que ens en diu la Sara. I aquest personatge de la Sara és molt més problemàtic. Vaig pensar que no tenia el dret d’explicar una història d’una noia musulmana, perquè no ho vaig viure, jo vaig ser una privilegiada perquè em vaig criar en una ciutat amb majoria sèrbia, i em semblava problemàtic èticament. Necessitava una narradora perquè Bòsnia no parla per si mateixa, sempre la fan parlar els altres. Els que menys hi van perdre parlen de les coses. Necessitava algú enamorat de la seva veu narrativa, algú que fa servir massa metàfores, massa comparacions... Per això vaig agafar la idea de l’Humbert Humbert de Lolita. Per a mi, la Sara té alguna cosa monstruosa. La gran cosa que espero que hàgim après de la guerra és qüestionar qui explica la història. Com i per què? No quina és la veritat, sinó qui parla.