Literatura
Llegim  /  Entrevistes 05/10/2022

Francesc Serés: "No podré confiar mai més en cap partit polític català"

Escriptor. Publica la novel·la 'La mentida més bonica'

5 min
Francesc Serés, a la llibreria Laie de Barcelona

BarcelonaL'última novel·la de Francesc Serés (Saidí, 1972) està recorreguda per una "gran mentida" en què molts han cregut durant els darrers anys: que hi havia un pla polític per aconseguir la independència de Catalunya. "Volien fer història i la història els ha passat per sobre", recorda l'autor a la contracoberta del llibre. La mentida més bonica (Proa) burxa en les ferides encara obertes del procés d'independència a partir de la mirada d'una parella de professors d'institut, en Carles i la Marina, que estan a punt de jubilar-se. La crònica del dia en què s'acomiaden del món laboral els serveix per fer balanç del compromís amb el país durant l'última dècada i per intentar refer una amistat malferida a causa de les diferències polítiques.

Fa tot just onze mesos anunciaves que deixaves de dirigir l'Institut Ramon Llull. ¿Va ser llavors que vas començar aquesta novel·la?

— No, ja m'hi havia posat abans. El Llull em sembla ara un passat bastant remot, en la meva vida. He escrit bona part de La mentida més bonica des de Berlín, on visc amb la meva dona des de fa nou mesos, i des d'allà estic preparant un nou treball sobre història i Ucraïna. Veiem la guerra de molt a prop. Hi ha gent que arriba a Berlín després de creuar la frontera a peu i et demana si pot dormir a casa.

Vas deixar l'èpica catalana i et vas trobar amb una èpica més gran, la del poble ucraïnès.

— No tenen punt de comparació. Si vols que el món et miri has de tenir un Zelenski que es quedi defensant el poble. Les manifestacions i la revolució dels somriures no arriben gaire lluny. Ara mateix, Ucraïna està guanyant la guerra, però ho fa amb un dolor insuportable.

¿Escriure sobre Catalunya des de la distància t'ha estat més fàcil que si fossis aquí?

— El Procés ens ha ocupat les vides durant anys d'una manera abassegadora. La política s'ha barrejat amb les nostres vides i viceversa. Tot això ha estat molt intens. Fa anys explicava que no puc narrar res que no estigui a dos metres de mi. Ho deia en el sentit que necessito mirar d'explicar la comunitat i la gent que tinc a la vora. En aquest sentit, era impossible no narrar què ens ha passat.

Abans de la teva hi ha hagut diverses aproximacions en clau de no-ficció , però de novel·les més aviat poques. Per què?

— Hi ha una mala relació de la cultura amb el poder. O bé no es coneix prou o bé s'hi està massa a prop.

¿Pot ser que sigui també perquè tot el que ha passat és massa recent?

— Encara que sigui una història no acabada, ara els fets ja estan més o menys clars. Només calia audàcia i valentia per explicar d'on ve el desencís i la desil·lusió.

La novel·la s'hi aproxima a través d'una parella que està a punt de jubilar-se. Per què vas triar dos professors?

— Són dues persones que han estat compromeses sempre. Han defensat la llengua i el país a dins i fora de l'institut des de fa dècades. Quan fan balanç de la seva vida s'adonen que ha estat l'última etapa la que no ha sortit bé.

Van donant voltes a tot el que han fet a favor de la independència. Les manifestacions, la preparació i celebració del referèndum, l'ocupació de l'aeroport el 2019...

— Volia plantejar una introspecció a dos nivells: personal i col·lectiva. Durant el Procés es va demanar a la ciutadania un acte de fe que molts van fer. Es va exigir una confiança excessiva. I al darrere hi havia molt poca cosa. Quan t'adones que la planificació era nul·la, el desengany és gran.

¿Tu també el vas fer, aquest acte de fe?

— Sí. A la novel·la, ni els personatges ni el narrador tiren pilotes fora. Hi ha una part de responsabilitat que és de cadascun de nosaltres. En Carles, que a més de ser professor escriu llibres d'història, ho sent més que ningú: ¿com s'ha deixat entabanar, si ell coneix i ha estudiat altres casos? S'adona que els polítics han utilitzat la confiança per al que han volgut.

¿Vas passar de la il·lusió màxima al desencís total?

— No podré confiar mai més en cap partit polític català. Quan recorden les últimes eleccions, els personatges posen les paperetes a dins de sobres, les remenen i en trien una. Així no saben què han votat. És el mateix que vaig fer jo.

"La república més breu de la història –llegim a la novel·la– es va fer famosa amb un mem d'internet que mostra com tothom saltava d'alegria i com, vuit segons després, tothom feia cara de llufa".

— De la mateixa manera que s'havien convocat grans manifestacions, un dia es va demanar a tothom que tornés a casa. Entremig hi ha hagut repressió, esclar, però no hi ha hagut assumpció de responsabilitats. Entenc que la política tingui un grau de retòrica o de propaganda, però tanta com hem vist, no ho sé...

Cites una gravació de Lluís Salvadó, que va ser secretari d'Hisenda entre el 2016 i el 24 d'octubre del 2017: "A algú li ha d'interessar en este puto Procés lo món real".

— És una frase d'una contundència que ho desmunta tot. Es va anar de farol quan, l'1 d'octubre del 2017, 2,3 milions de persones havien anat a votar i se sentien interpel·lades pel Procés. Tota aquesta energia, un cop l'has engegada, no la pots apagar!

A l'altra banda hi havia un estat espanyol inflexible i implacable.

— Les raons que havien motivat el Procés eren totes vàlides. El dèficit fiscal, les humiliacions al català, l'estat deplorable dels trens i les infraestructures... Es va creure que havia arribat l'hora de fer justícia històrica.

Hi ha un moment en què un personatge pregunta: què estàs disposat a perdre, si Catalunya és independent?

— És una pregunta que ens fem perquè el clima és d'anormalitat política. En un altre context, si hi havia una majoria a favor de la independència, s'hauria pogut dialogar, però l'estat espanyol és una anomalia democràtica. Durant aquests últims anys hem vist que l'Espanya de la modèlica Transició era, en realitat, un femer.

¿T'ha posat contra les cordes escriure La mentida més bonica?

— Fa una mica de vergonya dir-ho, perquè sembla un tòpic, però escriure un llibre així fa mal.

Ara vindran les reaccions dels lectors. ¿No et fa por que se't pugui titllar de traïdor?

— Sé molt bé què he fet i què he pensat, durant tot aquest temps. He pogut estar equivocat en cada moment sent, alhora, honest en cada moment. El llibre pot provocar ira o menyspreu, o fins i tot convertir-se en arma llancívola, però ¿quina era, l'alternativa? ¿Deixar d'escriure'l? Necessitava fer aquesta novel·la i tancar la carpeta.

Publicant-la, d'alguna manera, la tanques. Però ¿el Procés s'ha acabat, realment?

— El Procés és com una bicicleta que no s'atura mai.

¿Una bicicleta estàtica, potser?

— Més aviat una bicicleta que va donant voltes i passa pels mateixos llocs tota l'estona. Quan semblava que arribava el dia, es tornava a diferir en el futur. Sempre hi havia una cosa més que havia de passar, com si hi hagués un destí final. Però no hi hem arribat.

stats