BarcelonaSi abans del setembre de l’any passat hi havia algú a Catalunya que havia pogut viure completament al marge del procés d’independència, a partir de les sessions al Parlament del 6 i 7 de setembre el motor -vell i rovellat- de la història es va posar en marxa i va situar l’actualitat política al centre del debat social. Estaven a punt de començar unes setmanes i mesos crucials, amb un grapat de dies inoblidables en molts sentits. L’epicentre -la jornada de màxima tensió i eufòria- va ser el dia 1 d’octubre, en què es va celebrar un referèndum. “Simplement no ha existit”, va afirmar el president espanyol, Mariano Rajoy.

Entre els possibles danys col·laterals del que va passar a Catalunya durant els últims quatre mesos de l’any hi havia la previsible allau de novetats editorials sobre el tema que han sortit de cara a Sant Jordi i que, en alguns casos, ocupen el rànquing de més venuts. “Hem viscut pendents del Procés, i sens dubte no s’ha acabat -diu Jordi Amat, autor de La confabulació dels irresponsables (Anagrama, 2017)-. Quan acabi, ¿trobarem algun altre tema per omplir les tertúlies i les columnes d’opinió? Ens hem convertit en ionquis del Procés, i la cura no serà fàcil”.

Una legalitat paral·lela

Les sessions decisives al Parlament del 6 i 7 de setembre

“Van ser dues jornades molt tenses en què van sonar paraules gruixudes i les interrupcions van ser constants -explica el periodista Oriol March, autor de Los entresijos del ‘procés’ (Catarata, 2018)-. Gairebé va ser més important el que es comentava als passadissos que a l’hemicicle. El dia 7, quan es va aprovar la llei de transitorietat, hi havia consellers com Santi Vila o Carles Mundó que haurien preferit que es tirés endavant després de l’1 d’octubre”. “Es va passar d’una legalitat a una altra: va ser un cop d’estat postmodern -afirma Daniel Gascón, escriptor i director de la revista Letras Libres, que el 26 d’abril publica El golpe posmoderno. 15 lecciones para el futuro de la democracia (Debate)-. A partir de llavors, la política catalana va anar prenent una sèrie de decisions que si prosperaven es consideraven vàlides, i si en canvi s’impugnaven passaven a ser simbòliques”.

Igual que Jordi Amat, Gascón considera que la “irresponsabilitat” es va apoderar d’una part del Parlament. “També l’entusiasme -afegeix-. Defensant la legitimitat de tirar endavant amb el referèndum es va donar un cop de porta a una mica més de la meitat de la població catalana”. “El que va passar els dies 6 i 7 va ser un error que pagarem car -afirma Amat-. Va ser llavors que la societat catalana es va començar a tensar i, de retruc, també l’estat espanyol. El resultat de Ciutadans a les eleccions del 21 de desembre és significatiu, perquè aquest partit impugna el consens català”.

Cap al referèndum

El pla del govern català arribava fins al dia 1 d’octubre

“Hi havia un gruix de gent important que volia actuar al marge dels dictàmens de l’Estat: això no s’ha d’oblidar -comenta Andreu Pujol Mas, historiador i assagista que acaba de publicar Vam fer un referèndum (Saldonar)-. S’acostava un moment d’una gran transcendència. Es creia que l’embat de l’1 d’octubre acabaria amb una victòria”. Les primeres detencions a la conselleria d’Economia el 20 de setembre van acabar amb la protesta de desenes de milers de persones al carrer. “Va ser aquest dia que em vaig adonar que tot allò s’havia fet tan gros que ja era incontrolable -diu March-. Si hi havia un pla des del Govern s’acabava el dia 1 d’octubre”.

“La societat civil es va implicar moltíssim per aconseguir que el referèndum es fes, però sense el Govern no hauria sigut possible -continua Pujol Mas-. El repartiment d’urnes i material electoral es va fer sobretot gràcies a la gent de confiança de les estructures dels partits”. Els periodistes de l’ARA Laia Vicens i Xavi Tedó detallen a Operació urnes (Columna, 2018) l’operatiu clandestí que va permetre que el referèndum fos una realitat. “El dia 1 d’octubre va marcar un abans i un després històricament i socialment -expliquen-. Es va constatar que les conviccions personals i la ideologia política de les persones podien amb tots els entrebancs”. A Operació urnes, del qual abans de Sant Jordi ja s’han venut més de 35.000 exemplars, Vicens i Tedó exposen que “els 100.000 euros que van costar les urnes els va posar una única persona”, que al llibre apareix amb el pseudònim de Lluís. “Es van fabricar a Guangzhou, a la Xina, i van arribar en vaixell a Marsella després de 25 dies de viatge -expliquen-. Es van quedar en un magatzem de la Catalunya Nord, propietat d’una persona de la màxima confiança del Lluís, el Marc [nom fictici]. Quan els agents duaners li van demanar quina era la finalitat d’aquelles 10.000 peces de plàstic que hi havia als contenidors que acabaven d’arribar a Marsella va dir que servirien per fer un enorme castell de plàstic per homenatjar una colla castellera”. Les urnes van entrar a Catalunya i es van poder repartir el dia del referèndum amb èxit “perquè la discreció i l’obediència van ser extremes”.

“El dia 1 d’octubre va ser trist i desolador -exposa Daniel Gascón-. Va ser terrible per a qualsevol persona que ho veiés. En primer lloc, perquè la violència s’hauria pogut evitar. També perquè aquella votació no podia ser considerada vàlida”. Pujol Mas no pensa el mateix: “L’independentisme va fer tot el possible perquè es pogués votar, que era l’opció més justa”. Jordi Amat afegeix: “L’1 d’octubre va ser la manifestació extrema que un sector amplíssim de la ciutadania catalana volia expressar-se com a subjecte polític i això li era negat. Així i tot, caldria haver tingut una majoria més consistent per tirar-ho endavant, perquè molta gent es va sentir exclosa de la votació”. L’autor de La confabulació dels irresponsables creu que, després de l’assaig de referèndum del 9 de novembre del 2014 i de la votació definitiva de l’1 d’octubre del 2017, “és molt difícil un altre referèndum a mitjà termini perquè la tensió a la societat catalana és molt alta”.

Una repressió duríssima

Els empresonaments, l’article 155 i les eleccions del 21 de desembre

“La repressió institucional de l’Estat va fer que durant uns dies no hi hagués autocrítica”, comenta Amat. “El que em va decebre més va ser la sensació de campi qui pugui del 10 al 27 d’octubre -explica Pujol Mas-. Va ser un desgavell i van abundar les reaccions contradictòries. La declaració del 27 es va fer sense cap credibilitat i amb poques forces”. A Los entresijos del ‘procés’, March es fixa també en la fuga de capitals i en el canvi de seus socials. “Es va fer un discurs massa optimista des de l’independentisme, sense calcular els possibles costos ni l’impacte -diu-. Des del Govern es va intentar maquillar el preu de la transició cap a la República, però al diner la inestabilitat no li agrada gens i alguns empresaris van mostrar la seva força per frenar la declaració”.

“L’estat modern té vies de defensa per frenar un cop d’estat postmodern com el català -comenta Gascón-. Una cosa és l’encaix de Catalunya a Espanya i una altra és l’inici d’una via il·legal, com va passar”. La repressió va ser molt dura: el 16 d’octubre es va empresonar Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, presidents d’Òmnium Cultural i de l’ANC; el 30 d’octubre es va començar a aplicar el temut article 155 de la Constitució -tot i que les finances de la Generalitat estaven intervingudes des del 20 de setembre-, i sis consellers -i el vicepresident, Oriol Junqueras- van anar a a la presó el 2 de novembre.

“El que va passar a l’octubre va ser un simulacre d’acció política”, explica Roger Pelàez, que reuneix a El procés explicat als idiotes (Males Herbes, 2018) el dietari satíric i en vinyetes dels quatre últims mesos de l’any. “Durant uns dies em va semblar que tot se n’anava en orris, i ara em fa riure -explica-. La història ens ha decebut una mica. Segueixen manant els de sempre, és un conte que no s’acaba mai”. Pelàez s’ha atrevit a parodiar sense clemència els fets i actors del Procés. “La repressió és un fàstic i l’humor és una mesura d’autodefensa -continua-. Jo ataco tothom, no em caso amb ningú. Per això, de tant en tant, l’encerto. El saber popular és la meva Constitució”.

També el joveníssim Víctor J. Jurado -té 25 anys- ha dedicat una novel·la als últims mesos, La tardor de la llibertat (Columna). “Hi ha tres protagonistes principals -explica-. Un jove historiador, l’Arnau, proper a la CUP; una guàrdia civil destinada al vaixell del Piolín, la Irene, i un traductor de mitjana edat que està desenganyat amb tot i viu amb un gat”. La Irene s’infiltra de paisà a les manifestacions i no triga a conèixer l’Arnau. “Ella viu a cavall de dos mons: els que volien impedir el referèndum i els que desitjaven que es portés a terme”, diu Jurado. “Els fets d’aquesta tardor ens han permès alliberar-nos de moltes coses -afegeix-. La gent comença a tirar pel dret. Quan es tenen les coses clares vol dir que es deixen enrere els prejudicis”.

Les eleccions del 21 de desembre van donar la victòria al bloc independentista, però Ciutadans va guanyar en vots i escons. Quatre mesos després encara no hi ha Govern. “És probable que hi hagi l’intent d’una investidura de Carles Puigdemont a distància un cop reformada la llei de presidència -diu Oriol March-. Però aquesta llei anirà al Tribunal Constitucional i no crec que prosperi. S’haurà de proposar una alternativa”. Si no, hi haurà unes altres eleccions. “Caldrà començar a dialogar de debò, i tothom haurà de cedir una mica”, proposa Daniel Gascón. “El clima de pacte és molt difícil mentre hi hagi polítics a la presó i la societat segueixi tan polaritzada”, afegeix Jordi Amat. “Un motiu per a l’optimisme és que l’independentisme ha mantingut la força electoral -explica Andreu Pujol Mas-. Després d’acceptar el joc de l’article 155 tot plegat s’ha enfangat molt. Hem de recompondre’ns com sigui. El més honest seria guanyar temps per repensar-ho tot”.