ENTREVISTA
JORDI NOPCA
Pep Coll

“La meva generació va tenir la il·lusió de canviar el món”

Escriptor 

“La meva generació va tenir la il·lusió de canviar el món” / SARA CABARROCAS Zoom

A 'L’any que va caure la roca' (Proa), Pep Coll explica com canvien les vides d’un grup de joves d’un petit poble pallarès quan un desastre natural els obliga a començar de zero. La novel·la ressegueix les esperances i desenganys dels amics, i és alhora una crònica minuciosa de la transformació del Pirineu durant la Transició

“Un gran desastre pot atrapar més els lectors”, diu Pep Coll poc abans de presentar L’any que va caure la roca a la llibreria Ona. A la novel·la, un esdeveniment inesperat canvia la vida de set hereus del petit poble de Malpui, que tot i tenir un nom inventat l’autor ubica al Pallars Jussà, paisatge que coneix a la perfecció. Nascut a Pessonada el 1949 i reconegut amb premis com el Sant Joan ( El salvatge dels Pirineus, 2005) i el Sant Jordi ( Les senyoretes de Lourdes, 2007), Coll ha construït una obra narrativa sòlida, que s’acosta a la trentena de títols i que durant aquesta última dècada ha continuat explorant literàriament el Pallars ( Dos taüts negres i dos de blancs, 2013) i ampliant els seus horitzons, com va fer amb Al mateix riu d’Heràclit (2018), centrada en un dels filòsofs més enigmàtics de la història.

Els teus llibres han fet que t’associem amb el Pallars, però en vas marxar de petit i podries no haver-hi tornat.

Als 8 anys em van enviar fora del poble a estudiar. Primer a l’escola, després al seminari de la Seu d’Urgell, on vaig estar fins als 17 anys, i més tard a la Universitat de Barcelona, on em vaig llicenciar en filosofia i lletres.

L’any que va caure la roca comença el 1975. Casualment va ser un any important per decidir el teu futur...

Sí. Després de la carrera i la mili comptava amb buscar feina de professor a Barcelona al setembre. Però abans d’això me’n van oferir a la Pobla de Segur. Va ser un retorn inesperat.

T’hi vas quedar cinc anys, fins que, un cop vas guanyar les oposicions, et vas instal·lar a Lleida, on vas donar classes a l’Institut Màrius Torres fins al 2010. Quan vas començar a escriure?

Abans de tornar a la Pobla no escrivia ni ho imaginava. Durant molt de temps vaig considerar la literatura com una cosa epidèrmica. El que m’importava eren les idees i els sistemes filosòfics. Però me’n vaig desencantar, i va ser llavors que vaig començar a valorar la llengua i la literatura. Va ser amb la descoberta del món llegendari, feta a través d’alguns dels alumnes a qui donava classes però també de les padrines que havien nascut a principis de segle i que encara les explicaven.

Crida l’atenció que el teu primer llibre, Quan Judes era fadrí i sa mare festejava (Edicions del Mall, 1986) no va ser de creació pròpia, sinó un recull d’aquestes llegendes.

Em vaig trobar que si no les recollia jo, totes aquestes històries, es podien perdre, perquè les padrines ja no les transmetien als fills, que havien anat a escola: consideraven que era cosa d’ignorants. Jo penso, en canvi, que aquestes llegendes i mites tenen molta saviesa, i que si s’han anat transmetent entre generacions és perquè diuen coses al món actual.

Finalment et vas llançar a publicar les teves històries amb El secret de la moixernera (Empúries, 1988) i La mula vella (Empúries, 1989).

Recordo haver anat a portar el primer llibre al pis del carrer Herzegovina on tenia l’editorial en Xavier Folch. Em va dir que sí, i vaig continuar-hi publicant fins que amb la creació de Grup 62 em van canviar de segell. Jo no m’he mogut mai, ha estat l’editorial!

¿Era un bon o mal moment per publicar en català, a finals dels 80?

Diria que vam tenir facilitat per publicar. Pertanyo a una generació que, almenys aquells anys, ho va tenir força bé. Després alguns s’han anat despenjant i han tingut més dificultats per mantenir la regularitat.

¿Diries que has canviat gaire, com a autor, durant aquestes tres dècades de trajectòria?

Hi ha algun llibre que no reeditaria, però a banda d’això no hi ha tanta diferència amb el que publico ara. Quan vaig començar pensava que amb els anys em seria més fàcil escriure. Però no: he de continuar picant pedra igual. Em costa tant com al principi. La producció és lenta. Retoco i refaig més les novel·les, potser perquè m’he tornat més exigent.

Arribem a L’any que va caure la roca, que amb gairebé 600 pàgines és una de les teves novel·les més llargues. Quin va ser el punt de partida?

Per a mi una novel·la és creació d’un món, més que explicar les relacions familiars o afectives. Quan el tens creat el fas desaparèixer, realment o metafísicament. Aquí el punt de partida va ser carregar-me el vell Malpui per aixecar-ne un de nou.

Vas escollir un grup de joves del poble. I, de tant en tant, com passa a l’inici de Madame Bovary, qui ens parla és una primera persona del plural, un nosaltres.

He llegit la novel·la de Flaubert en diverses ocasions i m’intriga saber per què no continuava amb aquest nosaltres. En el meu cas vaig triar aquesta tècnica per l’element generacional, i vaig anar alternant la primera persona del plural amb la tercera persona focalitzada.

Els protagonistes són set homes.

Necessitava set hereus mascles. Si hi hagués posat una pubilla, hauria acabat embolicada amb algun d’ells i hauria estat una nota discordant. La companyonia entre aquests homes els enriqueix, encara que tenen problemes per fer net amb el seu passat. No dubten gens a tallar les oliveres, però porten prejudicis a dins, l’herència familiar. Les cases de pagès dels pobles eren clans, i com a membre d’aquest clan anaves marcat de per vida. A Pessonada sempre he estat el Rito Xic.

És una novel·la sobre com tirar endavant una utopia i sobre com fracassa.

Quan els nois plantegen la construcció del poble nou, els ve una hippy de fora i els diu que si realment fossin tan revolucionaris no haurien volgut tenir cases i cotxes en propietat.

¿Estic fent un espòiler si dic que és una història d’il·lusions perdudes?

En una bona novel·la no hi ha espòilers. Cal captar el lector més amb les paraules que amb els fets. La meva generació va tenir la il·lusió de canviar el món. En el meu cas concret, la il·lusió em va arribar redescobrint una llengua que creia col·loquial però que tenia moltes possibilitats, molt de camp per córrer. Des de llavors, no he deixat d’escriure.

Escrius cada dia?

Quatre o cinc hores al matí, sempre. L’escriptura vol disciplina. Si ho vas deixant per a l’endemà et pot acabar passant el mateix que a Coleridge amb l’home de Porlock. Un dia es va aixecar, es va posar a escriure a raig un poema i, quan portava uns quants versos, van trucar a la porta. Era un home que venia de Porlock i que li volia proposar un negoci. Quan se’n va anar, Coleridge s’havia quedat en blanc i ja no va poder acabar el poema.