Éric Vuillard s’ha inventat una nova manera d’explicar la història. Va guanyar el Goncourt amb ‘L’ordre del dia’, que va tenir un gran èxit. Ara s’ha traduït al català i al castellà el seu llibre anterior, en què dona veu als insurrectes que van prendre la Bastilla

A l’escriptor francès Éric Vuillard (Lió, 1968) li agrada fixar-se en els detalls, mirar la història des d’una altra perspectiva. Fins i tot a l’hora de decidir les portades dels seus llibres prefereix col·locar el vidre d’augment a la perifèria: per il·lustrar la coberta de 14 de juliol (Edicions 62 / Tusquets) va escollir La llibertat guiant el poble de Delacroix. És un dels testimonis pictòrics més importants de la Revolució Francesa, però Vuillard no n’escull Marianne, sinó que es desplaça fins al marge esquerre i amplifica la cara d’un jove insurrecte. 14 de juliol, escrita abans de l’èxit de l’ Ordre del dia (guanyadora del premi Goncourt, de la qual ha venut més de 7.000 exemplars en català) és com un gran fresc on apareixen els rostres, amb noms i cognoms, dels que aquell 14 de juliol del 1789 van sortir al carrer i van causar un sisme no només a França, sinó també a Europa. Com en l’anterior novel·la, Vuillard beu directament dels arxius i encadena les imatges a ritme de vertigen.

Un dels personatges de la novel·la és la ciutat de París. La capital francesa cobra vida.

París i la multitud, que és vista com una unitat orgànica, on a vegades apareixen llistes de noms que es van afegint l’un rere l’altre, l’altre i l’altre. Efectivament, París és un personatge perquè la vida moderna té a veure amb la revolució i amb l’aparició d’un altre subjecte polític però també, i sobretot, amb el naixement d’un altre subjecte psicològic. Les nostres vides familiars, amoroses i sexuals han estat transformades per la ciutat, també la relació amb el treball. La ciutat marcarà tota la poesia del segle XIX: el passejant representa el naixement d’un subjecte democràtic. Era normal parlar d’una ciutat com París perquè com a ciutat era la capital del segle XIX. París ha estat molt present en una gran quantitat d’escriptors des de fa 150 o 200 anys: des de Balzac fins a Louis Aragon, París és al cor de la literatura, perquè des de la Revolució Francesa ha estat una ciutat que ha viscut una gran quantitat d’esdeveniments socials.

Per què és important posar noms i cognoms als que van protagonitzar la Revolució?

Tenen importància, són fruit de la recerca i donen força al relat. Hi ha una poesia en tots aquests noms. Tenen una significació perquè no són noms aristocràtics i elegants com els que agradaven a Proust. Els noms que he trobat a l’arxiu em recorden els que llegia el professor a l’escola: els llegia en ordre alfabètic, la qual cosa és molt democràtica. Són noms ordinaris i en això hi ha un lirisme. És com passar llista als noms de la Revolució.

Però com dona veu a un col·lectiu que no va deixar memòria escrita?

Sempre faig servir els arxius. Per exemple, parlo d’un marxant de vi. Sabem com ha passat el dia, el veiem amb un ferit al costat, dono detalls de com vivia sense fer psicologia, el lector s’hi pot identificar. Imagino què és morir i com poden ser els instants abans de morir. Faig una cosa que fa la literatura, que és recordar-nos que nosaltres podríem ser ell, que podríem ser a la seva pell. Crec que la literatura iguala, com ho va fer la Revolució Francesa.

Recrea l’episodi revolucionari en nom dels que són a baix.

El 14 de juliol no hi ha ni baix ni dalt. Hi ha una horitzontalitat. Els llibres d’història han donat molta importància a Thuriot de La Rosière, que va liderar una missió per parlar amb el governador sobre la protesta i va intentar que no disparessin. Van convertir Thuriot en un heroi però el seu paper va ser insignificant. Al matí era al carrer però la presa de la Bastilla va ser a la tarda i aleshores Thuriot estava fent la migdiada, i ho dic seriosament. La qüestió important són les 300.000 persones que van prendre la Bastilla, la revolució del 14 de juliol és per definició una història popular. Avui assistim a un nou despertar de la història.

¿Hi ha un paral·lelisme entre l’actualitat i el 14 de juliol?

Sí. Tendim a pensar que el passat ens ensenya coses però jo crec que és al contrari. És des del present que podem mirar el passat de manera diferent. Ara hi ha altra vegada una revolta social important: a Madrid hi va haver el 15-M, a Grècia hi ha hagut múltiples revoltes, com a Egipte i Tunísia. Tot aquest moviment popular ens fa tornar al passat.

Però amb el 14 de juliol el poder no va canviar de mans, la monarquia va ser restaurada.

Els notables van participar en la Revolució i, és cert, hi va haver una involució amb la restauració de la monarquia i el Segon Imperi, però la idea de la igualtat va persistir no només en la societat francesa, sinó també en la literatura del segle XIX.

¿Encara som hereus d’aquell 14 de juliol?

Les seves conseqüències són determinants. Fins i tot avui a França la gent el torna a reivindicar. Es va formular una promesa, es va dir i es va escriure a la Declaració Universal dels Drets Humans que els homes naixien lliures i iguals en drets. I des del 1789 és així.

Reflexiona sobre la marginació de la dona en el relat històric.

Les dones són importants, per descomptat. Hi ha una llista als arxius amb els noms dels que després van reclamar una distinció per la seva participació en la presa de la Bastilla. Hi trobem dues dones entre 981 noms. En les memòries que es van escriure 20 o 30 anys després s’explica que totes les dones eren allà i que van lluitar tant com els homes. Però no en tenim els noms. Aleshores què fem? Al final del capítol aporto una llista de noms comuns de l’època. És una manera de mostrar que hi eren però que no surten als papers.

¿Estudia ara un altre episodi de la història?

La Guerra d’Indoxina. Se n’ha escrit molt des del punt de vista dels colonitzadors però pràcticament no hi ha llibres traduïts al francès amb el testimoni dels vietnamites que van ser colonitzats.