¿I si els americans haguessin descobert Europa al segle XVI? ¿I si Colom hagués mort abandonat i el rei inca Atahualpa hagués trepitjat el Nou Món destronant Carles V? A la ucronia ‘Civilitzacions’, Laurent Binet explora amb humor les dinàmiques històriques

L’escriptor Laurent Binet (París, 1972), aficionat als jocs històrics -només cal recordar l’anterior La setena funció del llenguatge -, imagina una ucronia que, seguint l’estela de les Cartes perses de Montesquieu, ofereix una mirada neta de l’Europa del segle XVI, que adora un “déu clavat” i on l’emperador, Carles V, és triat per un banquer. Civilitzacions (Edicions 1984 / Seix Barral) busca alguna mena l’explicació del nostre present en el segle XVI.

Amb La setena funció del llenguatge va causar força polèmica perquè hi apareixien personatges - Philip Sollers o Julia Kristeva- als quals no els va agradar gaire veure’s retratats. Vostè comenta que per les xarxes ja corren comentaris que es queixen de la mirada que dona dels conqueridors espanyols a Civilitzacions

Estava a l’expectativa de com es rebria el llibre i no m’imaginava que encara fos tan present la imatge dels conqueridors com a herois. En tot cas, els indis no eren gens ni mica els “bons salvatges” subdesenvolupats, tal com s’ha volgut vendre, i encara menys els maies, els asteques i els inques. En tot cas, en la meva novel·la no volia mostrar un enfrontament de bons contra dolents, i el meu Atahualpa es comporta com Cortés i Pizarro. Els envaïts es converteixen en invasors, però tot és molt ambigu. He descobert, escrivint el llibre, que si Europa no hagués tingut porcs, la història hauria estat ben diferent, perquè van ser els animals, porcs, vaques i ovelles, els que van propiciar que les persones desenvolupessin el seu sistema immunitari. Si haguéssim portat el porcs a Amèrica potser les coses haurien anat d’una altra manera, i això és genial, constatar que el curs de la història pot dependre d’una cosa tan simple: on són els porcs?!

Aquesta és la sensació que emana del llibre: la fragilitat històrica.

La història depèn de l’atzar, però no entès com un esdeveniment únic sinó compatible amb processos històrics llargs. Però hi ha esdeveniments decisius, i jo vaig pensar: ¿i si un grup de víkings haguessin portat les bèsties (en aquest cas els cavalls, juntament amb el ferro i els microbis) a Amèrica cinc-cents anys abans de Colom? Aleshores hauria pogut canviar el curs de les coses i aquest és el punt de partida de la meva ucronia. Sovint es planteja la pregunta: per què van ser els europeus i no els asiàtics els que van descobrir Amèrica, i això m’intrigava.

Hi té a veure el lema de Carles V, el “plus ultra ”, sempre més enllà?

Totes les civilitzacions tenen vel·leïtats de conquesta però si els asiàtics no van anar a Amèrica va ser pels corrents marins del Pacífic, que no són propicis en aquell sentit. Tot plegat posa en qüestió una creença que sempre he considerat un mite: el geni dels pobles, segons el qual hi hauria pobles pacifistes i pobles més guerrers, o d’altres de més curiosos. Jo crec més en l’atzar històric.

El joc també és present a nivell de llenguatge al llibre, i combina diversos registres, des de la saga mitològica islandesa fins al pastitx de Cervantes, passant per l’èpica i la picaresca del Lazarillo.

La literatura és primer de tot un esdeveniment formal, i aquest treball d’imitació m’ha divertit molt i l’he trobat molt eficaç. No només era interessant com a exercici d’estil sinó que per recrear l’època el millor és escriure tal com es feia aleshores. He llegit tots els relats dels conqueridors: Pizarro, Cortés, Cieza de León (aquest poc, perquè no estava traduït al francès), Sebastián Garcilaso de la Vega, que va escriure la història dels inques perquè era mestís. Salambó, de Flaubert, també va ser un model per a mi per a la part èpica.

Per què fa trobar Cervantes amb Montaigne?

Comparteixen època i un és l’inventor de la novel·la moderna i l’altre és un dels grans pensadors francesos, inventor de l’assaig. Són revolucionaris en el seu domini. Tenen en comú un pensament humanista que també es troba en Shakespeare. Era divertit fer-los dialogar afegint-hi el Greco, que converteixo en personatge de Cervantes, mentre que a Montaigne el faig més catòlic del que era, reescrivint els episodis d’El Quixot.

Què opina dels atacs a les estàtues de conqueridors i esclavistes?

No em molesta que tirin per terra una estàtua, i fins i tot em sembla lògic, però trobo perillós que es reescrigui la història, hi trafiquin i la falsifiquin, que vulguin canviar la veritat històrica. I això que soc conscient que mai està del tot donada. Dir que Voltaire era racista és un error de comprensió del que és una època històrica. Si mirem El mercader de Venècia, de Shakespeare, veiem que és un relat força antisemita, però a l’interior hi ha el monòleg del jueu que és un dels al·legats a la tolerància més bonics. Els atacs són perquè la gent protesta i són fases històriques que s’alternen, entre l’agitació i la reflexió.

Ara en quina fase som, doncs?

Som en un moment revolucionari a nivell mundial. Ho trenquem tot i aquests moments són igual de necessaris que els de reflexió. Vist l’estat del món i el planeta, cal trencar-ho tot. M’inquieta veure gent que diu “aquest text no es pot estudiar perquè molesta” o “deixarem de fer servir paraules que molesten”. Penso en el cas de la reescriptura del títol dels Deu negrets d’Agatha Christie, per exemple. És un error històric molt greu perquè es qüestiona la llibertat d’expressió. La història literària se n’anirà en orris i arribarem al 1984 d’Orwell: esborrarem la gent de les fotos i farem com si no haguessin existit ni pensat mai això. Però qui ho decideix? Vivim en una època de confusió i la lliçó de tot plegat és que no hi ha fatalitat històrica i no sabem cap on anirem: potser tot això genera Trumps i Bolsonaros deu vegades pitjors. No havia tingut mai tant com ara la sensació que som a les portes d’un nou món, potser és l’extinció total o definitiva, l’apocalipsi zombi o una altra cosa diferent del capitalisme.

En tot cas, la història no progressa.

La història avança com una muntanya russa. El tren roda a tot drap sempre sense saber cap on va, i potser s’estimbarà.