NÚRIA JUANICO
Josep Lluís Badal

“Si fóssim una planta, les nostres flors serien preguntes”

Escriptor, publica ‘Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents’

“Si fóssim una planta, les nostres flors serien preguntes” / JORDI RIBERAYGUA Zoom

“Fem equilibris sobre el fil d’una navalla entre existència i no-res”, escriu Josep Lluís Badal (Ripollet, 1966) a Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents (Rata, 2017). A partir dels seus dietaris, l’escriptor ha construït un híbrid entre assaig i novel·la que fuig de qualsevol etiqueta. El llibre, fet de fragments, fon poesia i prosa per explorar tot allò que nodreix l’existència humana.

D’on neix Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents?

Sempre tinc molts llibres començats. Normalment no escric per publicar-ho. Des de fa més de 30 anys, faig uns diaris que guardo per a mi. Són una barreja entre poesia i narrativa. Són textos més intensos i més curts, estan fets a fragments, però sempre he escrit una mica així.

El llibre arrenca amb un assaig sobre els núvols blancs, que el porten a parlar de Wang Wei, Fernando Pessoa i Moby Dick. Per què escull la imatge dels núvols?

Vaig tirant enrere i m’adono que els núvols blancs els mirava aquí, els mirava allà. Per fer l’assaig vaig anar recopilant tots els núvols que he dibuixat amb els anys: a les reunions, a la universitat. Em vaig preguntar: on és el primer núvol?

La infantesa té un protagonisme especial al llibre. Per què?

La temporalitat és un tema que m’agrada molt. Les coses ressonen sempre cap a alguna banda. Els records ressonen cap a la cultura que has rebut i cap a allò que passa. Suposo que el que escric ressona cap a la infantesa, tot i que no només va cap allà. Totes les èpoques m’agraden molt. Tinc la impressió que soc un escriptor del present. Escric de les coses immediates, d’allò que m’importa ara i aquí. Em poso a pensar o a sentir i ressona tot això.

També hi fa aparèixer clàssics de la literatura i la filosofia.

La literatura agafa la vida i li diu: vine cap aquí, et vull sentir o notar. Concebo el nostre saber com una faula que té 5.000 o 8.000 anys. Si haig de parlar de la sensació de silenci em ve al cap John Cage, Heidegger i aquell i l’altre. Potser per això me’n vaig cap a la infantesa, perquè el llibre no sembli un tractat d’erudició. I aquesta barreja és el que som. Ens costa molt sentir en estat pur. Automàticament ens venen preguntes, ganes de verbalitzar. Si fóssim una planta, les nostres flors serien preguntes.

Parla de la maldat en un seguit de reflexions que sorgeixen mentre passeja amb els seus fills. Què li interessa d’aquest tema?

No podem negar la maldat. La feina de la humanitat hauria de consistir a controlar la pròpia maldat i no dissimular davant de la dels altres, ser conscient que existeix. No sé si hi ha persones malvades, però actuacions malvades sí. És un tema que m’interessa, perquè vulguis o no l’has d’afrontar, ja sigui amb petites mesquineses o amb accions grosses. Per què no mirar-les a la cara?

Què n’extreu, de tots els pensadors que cita?

Tinc la sensació de ser molt petit. Veig llibres i gent que m’ha impressionat, que amb dues frases crea meravelles, i llavors penso que no sé si he aconseguit el que volia. Per això no llegeixo mai els meus llibres després de publicar-los. Tinc la sensació que soc lent aprenent, que no tindré temps d’aprendre tot el que vull. La fortuna o el regal és que he trobat aquesta mena de contemplació, aquestes estones que puc escriure. I si llavors trobo un editor que ho vol publicar, és fantàstic.

Com ha construït la veu narrativa d’un llibre tan fragmentari?

Vaig fent proves de color. Mirava una frase d’aquelles proustianes, de dues pàgines, i pensava: uf, això no. A l’hora d’escriure-ho cada tema conforma un tipus de frases. Algunes són més llargues, d’altres, més curtes, però penso que no passa res, que el tema és així. El mateix tema és el que m’ha portat a escriure d’una manera. Aquesta és l’aventura: a mesura que escrius vas descobrint un codi, un llenguatge per parlar amb la vida.

Per tant, la veu narrativa mai és definitiva.

No s’acaba mai. Ara eliminaria tot el que he publicat, perquè encara no he aconseguit allò que volia. Escrivint aprens a ser humil, perquè t’adones que no saps res. I en el fons ja m’està bé, és alliberador. Imagina’t quin horror, que poguessis dir: ja ho sé fer tot, ja sé escriure bé.

L’editorial el descriu com “algú que ha preferit escriure abans que esforçar-se a ser escriptor”. Què creu que vol dir amb això?

No he pretès mai viure d’escriure. De jove vaig fer moltes feines fins que em va caure la de professor i va ser una gran sort, perquè m’agrada moltíssim. Kafka ho deia: “Ai de l’escriptor que necessita viure només d’escriure”. En català n’hi ha molt pocs que puguin viure d’escriure, i a més es dediquen a fer periodisme i altres coses.

Per tant, què vol dir ser escriptor per a vostè?

L’important és escriure. Hi ha hagut narradors a l’Edat Mitjana, o quan fos, que segur que han sigut genis i no els coneixem. Ells escrivien, ho practicaven. Jo vull fer el mateix. Ser escriptor és un rol social i una loteria. Ara, per casualitat, imagina’t que es porten els llibres de color verd, tu n’has fet un i es posa de moda. O que et donen un premi. Tot això és extern, és un paper. Jo el que vull és escriure.