ENTREVISTA
Llegim Entrevistes 25/09/2020

Éric Vuillard: “La ficció novel·lesca avui esdevé insuficient”

Escriptor i cineasta

Valèria Gaillard
4 min
“La ficció novel·lesca avui esdevé insuficient”

El premi Goncourt per 'L’ordre del dia' viatja al segle XVI en el seu últim llibre, 'La guerra dels pobres' (Edicions 62/Tusquets), un relat despullat sobre el moviment emancipador liderat pel predicador alemany Thomas Müntzer, que va acabar decapitat

Va avançar la publicació de La guerra dels pobres perquè coincidís amb el moviment emergent dels armilles grogues al gener del 2019. El llibre ataca el poder establert?

La literatura no està mai fora del seu context social i polític. El llibre feia anys que estava enllestit, però vaig pensar que hi havia un ressò manifest amb el moviment dels armilles grogues i que publicar-lo era una manera de posar-me al seu costat.

S’inscriu en la línia de la literatura compromesa amb Hugo, Zola, Camus o Sartre. Quina incidència pot tenir en la societat?

Té un efecte clar en la història. En l’enterrament de Zola, els miners que duien el seu taüt cridaven “Germinal!” D’altra banda, crec que la figura de l’intel·lectual compromès del segle XX, com Sartre, que estava lligat al Partit Comunista, està desfeta, i la prova és que els armilles grogues no volen un representant visible.

Vostè mostra que la guerra dels pobres té diversos rostres al llarg de la història i els indrets. Com és?

La historiografia ha parlat d’aquest moviment primer com a guerra dels camperols, seguint el llibre d’Engels, però avui som més sensibles a la seva heterogeneïtat perquè no hi ha només camperols, sinó obrers, artesans, estudiants... Des d’aquest punt de vista, s’assembla al moviment contemporani dels armilles grogues, que no és obrer sinó de la classe mitjana, dels petits empresaris, de camioners... Ens recorda l’altre nom que va rebre el 1524 amb la Reforma, l’alçament de l’home ordinari. Al segle XX la literatura ja va plasmar aquest interès per l’anònim. Per exemple, l’ Ulisses és un relat de dos homes ordinaris. Joyce reescriu l’ Odissea però el protagonista ja no és un heroi sinó l’home del carrer, i aquest és el registre polític que ens interpel·la.

Què enfronta Thomas Müntzer a Luter?

Durant l’alçament de l’home ordinari, Müntzer és el personatge central. La societat de l’època és jeràrquica i les masses necessiten un intermediari. Müntzer pertany al poble, però s’ha pogut formar i parla llatí, la llengua en què té lloc el conflicte religiós. Primer subscriurà les tesis de Luter contra l’Església i després anirà per les parròquies escoltant la gent i conduirà una segona reforma desmarcant-se de Luter, que considera que ha traït la gent.

Què els diferencia?

Ell pensa que la gent del poble li pot aportar alguna cosa, un coneixement valuós, essencial, i aquest és el principi per excel·lència de la democràcia. El moviment passa per diverses figures com ara John Wycliffe, John Bale o Jas Hus, perquè la Reforma s’inscriu en un moviment més ampli de descontentament. D’alguna manera, suposa un retorn al cristianisme originari: Crist és un artesà que viu entre els pobres i els apòstols són pescadors, artesans... Els Evangelis fan referència a la gent ordinària i tenen una vocació universal.

Quin paper juga en aquest procés la traducció de la Bíblia a l’alemany i la invenció de la impremta?

La descoberta de la impremta al principi no va tenir cap conseqüència. Quan imprimeixen llibres en llatí no es venen i Gutenberg fa fallida perquè el mercat és molt reduït. L’invent vegetarà fins que coincideix amb el protestantisme, que li donarà el contingut. La Bíblia traduïda a l’alemany per Luter significa que tothom pot llegir-la i accedir-hi. Aquest fet s’inscriu en un procés més gran que implica el naixement del subjecte modern, que desenvolupa una visió crítica gràcies al fet que es llegeix i es compara.

Què va suposar aquest fet?

Genera un ampli moviment emancipador que arribarà fins als nostres dies i que va lligat a una articulació entre el cap endins i el cap enfora : el cap endins és la dissimulació, el secret... El poder sempre pren les grans decisions a porta tancada, al gabinet del Papa o del rei. En canvi, la democràcia és el cap enfora, hi ha transparència i tothom pot assistir a un judici o llegir el diari oficial. El llibre representa aquest cap enfora i és accessible a tothom. La traducció és també interpretació i estem presos en aquest moviment del pensament modern que és fidelitat i interpretació.

Com va arribar a Müntzer?

A través de la seva escriptura. Quan la societat està trasbalsada els escriptors difícilment poden escriure ficcions com si no passés res. En aquests moments la ficció cedeix, s’escriuen pamflets, manifestos virulents, al·legats. La literatura es replega al voltant del seu nucli. Del segle XVIII no ens interessa tant La Nova Eloïsa de Rousseau com el seu Contracte social, un dicurs sobre el fonament de la desigualtat entre els homes. Aquí la seva escriptura és despullada i s’adreça directament a nosaltres per intentar comprendre un dels fenòmens essencials de la vida social i política. Volia recuperar la figura de Müntzer perquè va tenir una vida apassionant que mereixia ser explicada: és admirable algú que lidera la causa del poble i s’exposa tot i no necessitar-ho. Ho fa motivat per idees que venen del poble, i això és més singular.

¿Aquesta concepció situa el seu llibre entre la crònica i el relat?

No tinc res contra altres formes de ficció però, per exemple, l’autor del Lazarillo de Tormes -un retrat esgarrifós de l’Espanya de la Inquisició amb un personatge que és venedor d’indulgències, un tema que va desencadenar la Reforma-, l’ha de publicar com a anònim. Avui tenim llibertat d’expressió però vivim una època de conflictes punyents i la ficció novel·lesca esdevé insuficient. Per expressar les idees de forma més directa prefereixo aquest tipus de relat a to amb el nostre temps.

Va signar una petició per l’amnistia dels armilles grogues. Dos anys després el moviment sembla haver-se dissolt. Què en pensa?

Els processos revolucionaris també es deuen a fets contingents que els desencadenen i els fan possibles. Des de fa 10 anys constatem moviments transversals a Europa, el món àrab i els Estats Units que tenen a veure amb les violències policials. Assistim a un despertar de la història. El poder té maneres d’esclafar els moviments ciutadans, i també és cert que la gent es deixa portar per la quotidianitat, però no ens podem acontentar i cal reclamar més igualtat i llibertat: això no s’atura.

stats