ENTREVISTA
ANNA BALLBONA
Antoni Martí Monterde

“El diari literari et permet molta llibertat”

Escriptor i professor de teoria de la literatura

“El diari literari et permet molta llibertat” / MANOLO GARCÍA Zoom

‘L’erosió’ és un dietari, un assaig, un llibre de viatges i una metaficció sobre l’Argentina però també sobre Barcelona. El professor de teoria de la literatura Antoni Martí Monterde (Torís, 1968) el va escriure arran d’un parell de viatges a Rosario i Buenos Aires. El va publicar el 2001 i ara Minúscula el reedita en català i en castellà

Aquí hi ha un doble diari, literari i alhora reflexiu sobre el fet d’escriure un diari. Què hi pesa més?

El diari literari et permet molta llibertat. La literatura catalana en té uns exemples tan extraordinaris, començant pel de Josep Pla però també pel de Joan Fuster. El de Joan Fuster a mi em va servir molt, quan començava a escriure, per reflexionar per escrit sobre les lectures. Josep Pla em va mostrar la possibilitat d’inventar-te una ficció a partir dels teus propis fets. Jo volia mostrar un moment de desorientació d’un individu que casualment es diu igual que jo, i que se’n va a l’altra punta del món a un lloc on imaginàriament ja hi era a través de les lectures. L’aventura és doble: primer, una excusa acadèmica, fer un curs com a professor a la Universitat de Rosario el 1996. I el 1998 vaig a fer una conferència sobre el diari literari a Buenos Aires, i la conferència està integrada en el llibre. No arriba a dos mesos i mig d’estada, repartits en dos anys.

Estableix un diàleg entre aquests dos viatges, amb la idea de fugida sempre titil·lant.

El segon viatge sol ser més interessant que el primer. Com que en el segon jo ja havia pres la decisió d’escriure, l’actitud d’escriptura era una altra. Però amb el que hi havia en els quaderns no n’hi havia prou per al llibre. Quan vaig tornar [a Barcelona] em vaig instal·lar imaginàriament a Buenos Aires i em vaig fer construir una biblioteca porteña. No tant d’autors argentins, que també, sinó europeus que per una raó o una altra havien anat a parar a Buenos Aires. El bo i millor de les lletres europees ha anat a Buenos Aires per alguna raó. En algun cas, primer, com a immigrant econòmic, com Julio Camba. Ramón Gómez de la Serna va arribar a afirmar que “Argentina és el primer país importador de conferenciants del món”. I és literal. Buenos Aires tenia una vida cultural i intel·lectual impressionant.

De la tirallonga d’escriptors i trajectòries que menciona, criden l’atenció els casos de Gómez de la Serna i Gombrowicz, que lliguen amb una altra qüestió on posa l’accent: l’exili i la pròpia estrangeria.

M’identifico amb Gómez de la Serna perquè em va ensenyar una cosa que vaig confirmar a Buenos Aires, que és la vida de cafè com a part essencial a la meva vida. Si algun dia algun metge em prohibeix el cafè, jo demanaré l’eutanàsia activa. A Buenos Aires hi ha un origen implícit, encara inconscient aleshores, del meu llibre Poética del café. Gómez de la Serna passa per ser un home simpaticot i és un autor molt tràgic, algú que marxa a l’exili perquè no sap quin dels dos bàndols anirà a buscar-lo. Tant Gómez de la Serna com Grombowicz estan a punt de morir de fam a Buenos Aires. Grombowicz hi arriba amb un transatlàntic de luxe, amb un viatge inaugural, i quan passeja per l’Avenida de Mayo s’assabenta que ha començat la Segona Guerra Mundial i que Polònia ha desaparegut.

Vostè es troba una ciutat a les portes del col·lapse i és molt interessant com la perfila. ¿Com s’acara a una ciutat sobre la qual s’ha escrit tant i que és tan inabastable?

Un dels moments més durs del viatge és l’últim dia, quan torno i compro el plànol de Buenos Aires. Fins aleshores jo anava sense plànol, només tenia el del metro. I vaig veure que la taca dels meus passos era infinitament petita. El que passa és que el que havia vist m’havia permès fixar-me en unes certes coses estranyes que aleshores estaven a punt de caure. Per exemple, l’Hotel del Inmigrante estava en ruïnes i ara és un museu. Els paisatges de la intimitat són aquells espais sense els quals no ets el mateix.

Es fixa en llocs en transformació de Buenos Aires i al costat hi posa indrets de Barcelona, com una plantilla.

Quan arribo a Buenos Aires veig fenòmens que s’assemblen al que estic vivint a Barcelona però que ja han passat, que ja s’han desenvolupat. Era com fer un viatge en el temps al futur de la Barcelona que no m’estava acabant d’agradar. I dic: he d’escriure dels dos únics processos com un únic procés, que a Buenos Aires es troba més avançat i que a Barcelona s’està fent pràcticament irrefrenable. A partir d’aquí, la comparació de Puerto Madero amb la Rambla, sobretot la part del Port Olímpic i del Port Vell... El temps m’ha donat la raó en diverses coses. La Rambla és insofrible i diria que irrecuperable. I el Port Olímpic i el Port Vell s’han convertit en un dels grans problemes de la ciutat.

És curiosa la relació que estableix amb Buenos Aires: no la mitifica i explica per què no s’hi quedaria.

No m’hi quedaria perquè no podria fer-me càrrec de la seva història. Em desborda. Si m’hi hagués quedat, hauria estat una fugida de Barcelona, però al cap d’un cert temps de viure a Buenos Aires m’hauria adonat que la història de Buenos Aires és massa dura per quedar-t’hi per simpatia. A més, jo era pobre de solemnitat i suprimia coses supèrflues com ara menjar per poder comprar llibres. Vaig portar molts llibres d’autors europeus editats allà en traducció castellana. A Rosario em vaig trobar una cosa que em va posar els pèls de punta: les actes del primer Congrés Internacional de Llengua Catalana, del 1906. La història que té aquest llibre per haver arribat a una llibreria de vell a Rosario!