BarcelonaEl confinament de la primavera passada va tenir efectes inesperats en Albert Sánchez Piñol. En comptes d'escriure una nova novel·la, l'autor de La pell freda (2002) i Victus (2012) es va dedicar a posar ordre en les reflexions sobre com escriure històries, i n'ha tret Les estructures elementals de la narrativa (La Campana). Al llibre defensa l'estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç a partir d'un mètode que bateja com a Papitu i que inclou termes com el gir narratiu, el factor desencadenant i el midpoint. Sánchez Piñol els exposa a partir d'exemples literaris i audiovisuals, com ara El vell i la mar, d'Ernest Hemingway; Els duelistes, de Joseph Conrad, i la pel·lícula Tauró, de Steven Spielberg, que adaptava al cinema la novel·la homònima de Peter Benchley. Sánchez Piñol aprofita també per carregar contra l'experimentalisme, l'elitisme francès i el premi Nobel de literatura.

"Aquest llibre no explica com s'escriu una història; aquest llibre explica com s'escriuen totes les grans històries que s'han escrit i que mai s'escriuran, i per què han captivat milions i milions de lectors". Així comença Les estructures elementals de la narrativa. Vostè mateix afirma que és una frase petulant.

— Sí, però aquest llibre no l'he escrit des de la petulància o la prepotència. L'escrivia més aviat emprenyat, perquè fa dècades que em dedico a això i mai no he trobat un llibre que analitzi el fet narratiu.

Recentment he llegit Los mecanismos de la ficción, de James Wood. No sé si comptaria...

— Hi ha molts llibres pràctics, però estan fets sense proposar cap mètode ni una nomenclatura unificada, com jo faig. Hi ha una base intel·lectual, a Les estructures elementals de la narrativa, i en trec una proposta ferma. Voldria que aquest llibre iniciés una discussió sobre el ciment narratiu, sobre les bases que permeten que s'aixequi una bona història.

El llibre comença fort. Diu que quan va començar a publicar els seus "herois intel·lectuals" no en tenien ni idea pel que fa a teoria narrativa. Un autor de teatre li va dir: "El talent literari es té o no es té. Escrigui!". I un novel·lista d'èxit li va explicar que "narrativa és posar una paraula rere l'altra".

— En general, l'escriptor català ha estat molt influït per una idea de la cultura francesa que em sembla perniciosa, que és la de la sacralització de la literatura. A França, des de fa més d'un segle, la figura de l'escriptor ha substituït la del mossèn. És una bogeria, un carreró sense sortida. A Shakespeare li interessava omplir teatres. A Cervantes, fer riure els lectors. L'escriptor francès s'expressa signant manifestos.

Sé que no és habitual que vostè en signi, però això acaba de passar. S'ha afegit a un centenar d'autors, llibreters i editors a favor de l'amnistia dels polítics empresonats arran del procés d'independència.

— Si hi ha presos polítics i alguns, a més, són amics meus, els he de mostrar el meu suport. És una mostra que no som un país normal. Si ho fóssim em demanarien que signés manifestos per salvar les foques i diria que no. Abomino el paper politicomediàtic d'alguns escriptors. L'opinió d'un escriptor sobre política no ha de comptar més que la de qualsevol altre.

El jurat del premi Nobel de literatura també rep en el llibre.

— El Nobel és l'extrem de la sacralització de l'autor, que en molts casos no deixa d'espoliar la narrativa popular per treure els seus llibres. A Catalunya hi ha una obsessió per tenir un Nobel català. Al pobre autor o autora a qui li toqui se li ha acabat fer res més: la resta de la vida serà el català del Nobel. Tenim un precedent d'això, Frederic Mistral, que escrivia en occità i va guanyar el premi. No va contribuir a salvar la seva llengua, que ha desaparegut. El català està zombi, però a l'occità l'han esborrat del mapa. L'únic que pot enfortir el català són llibres populars, que arribin a un públic extens.

A Les estructures elementals de la narrativa distingeix entre dues categories, la narrativa i la literatura.

— Faig definicions de mínims, però estan molt rumiades. La narrativa és un relat compost per tres actes. La literatura és qualsevol cosa. Per què dic això? Perquè a vegades hi ha escriptors que renuncien al paradigma narratiu. I n'hi ha que se'n surten. Però són molt pocs. James Joyce a l'Ulysses. I Marcel Proust...

Però Proust tampoc el convenç.

— Tinc dret a que no sigui sant de la meva devoció, però la Recerca es dedica a observar meticulosament la vida i la realitat. Canvia el Papitu per això.

Bateja amb el nom de Papitu l'esquelet elemental d'una narració.

— Abans d'ordenar racionalment el que vols explicar has de passar per un procés irracional. Només n'hi ha de dos tipus, el xamanisme, quan la consciència surt del nostre cos, i la mediumnitat, que és quan altres consciències entren en el nostre cos. Això no ho ha dit mai ningú abans! Tots els arguments coneguts es basen en dos principis: algú o alguna cosa va cap a algun lloc o algú o alguna cosa ve. I moltes narracions combinen un i altre principi, com el Quixot.

Llavors ve la part racional.

— És molt important. Em costa de comprendre els escriptors que comencen una novel·la sense conèixer-ne el final. Això no vol dir que jo no m'equivoqui. El segon gir narratiu, que es troba al tercer acte, poc abans del final, és molt difícil de fer, i no sempre te'n surts.

Va començar a escriure el llibre durant el confinament.

— Sí. En mi convergeixen dos vessants, el de narrador i el d'antropòleg. No crec que la imaginació sigui una habitació tancada sense portes ni finestres. No et puc ensenyar què has d'escriure, però sí com escriure-ho. Segurament influït per la por al covid, vaig pensar que seria una llàstima endur-me a la tomba tots els coneixements sobre narrativa que havia acumulat.

Per què li va posar Papitu?

— Era una manera de treure ferro a l'assumpte. Quan parlo d'estructures elementals en realitat faig un homenatge a Claude Lévi-Strauss. Era una manera d'acostar a la narrativa l'estructuralisme antropològic, que alhora ve de la lingüística. Potser algú que llegeixi el llibre s'emprenya perquè desfaig el misteri d'escriure... Confio que no sigui així: un narrador de raça no pot ser un esnob. No hi ha un Oscar Wilde a cada cantonada.

Un narrador ha d'estar disposat a acostar-se als altres o a deixar-se conquerir per ells.

— Transformar-te en l'altre és molt important. La creativitat és una aixeta: l'obres i passen coses. No la veig com una bombeta que s'il·lumina, que és com s'acostuma a descriure la genialitat. Com més ego tens, menys creativitat. Només t'interessa parlar de tu, i potser tens un èxit inicial, però després et repeteixes i deixes d'interessar. L'altre pot ser l'infern, però també el paradís.

Pel que explica, tan difícil és començar bé una història com acabar-la.

— El primer gir narratiu ha d'estar en el lloc adequat, al final del primer acte, que és breu. Unes 30 pàgines en una novel·la de 300. Si el poses massa enrere perdràs molts lectors pel camí, perquè la història no els enganxarà.

El seu mètode val tant per a la narrativa escrita com per a l'audiovisual.

— La narrativa ho inclou tot, no faig distincions. El llibre és un format, condueix idees bones i dolentes per igual.

Diu que un dels perills de la narrativa escrita és que pot acabar en "una posició subordinada, potser residual, respecte a la narrativa de la imatge".

— Al segle XVI el llibre era un format per a rics. Ara pot acabar sent l'instrument dels pobres. El que és car i complex a nivell industrial és fer una història visual, no una d'escrita. Per escriure una novel·la en tens prou amb un teclat. Una pel·lícula, en canvi, costa 100 milions. L'autor de guions no està sacralitzat i, en canvi, sense la seva figura no hi ha pel·lícula.

A més de desxifrar i sistematitzar les estructures de la narrativa, ara n'està posant en pràctica alguna?

— Sí. Jo no paro mai. Però últimament estic més centrat en guions que en novel·les.