Literatura
Barcelona
Toni Soler

"Tenim dret a una mort digna, però també a aferrar-nos a la vida"

Toni Soler recorda a 'Un bon cel' els onze assassinats de Joan Vila en una residència d'Olot el 2010

Toni Soler (Figueres, 1965), a Barcelona / MANOLO GARCIA Zoom

L'últim llibre de Toni Soler, Un bon cel (La Campana), comença recordant Joan Vila, que l'octubre del 2010 va confessar haver assassinat onze ancians a la residència geriàtrica de la Caritat, a Olot, on feia de zelador. Ja fos barrejant barbitúrics amb la medicació, injectant-los insulina o fins i tot fent-los beure lleixiu, Vila va arribar a dir durant el judici que només volia donar a les seves víctimes "un bon cel". Soler s'endinsa en el complex passat de l'assassí i, alhora, reconstrueix la memòria familiar i es pregunta per la seva pròpia visió de la vellesa.

La preocupació per la mort s'ha convertit en un tema recurrent des d'El tumor (Anagrama, 2018), on recordaves el teu pare a partir del càncer que va patir.

Suposo que té a veure amb l'edat. He passat per una crisi dels 50 allargada, durant la qual no només pensava en la mort, sinó també en si havia aprofitat prou bé la vida. Aquesta vegada no em veia amb cor de fer un assaig o de filosofar al voltant del concepte del pas del temps: necessitava un ganxo, un tema periodístic. Com que els fets d'Olot van passar ara fa deu anys, em va semblar que era una carambola perfecta. La vellesa, la mort digna, les residències geriàtriques o la mateixa ciutat d'Olot, que conec molt bé, orbitaven al voltant de les meves preocupacions i experiències vitals. Em va semblar que em divertiria fer una crònica negra i alhora incorporar-hi la vivència personal.

Els assassinats de Joan Vila et van impressionar especialment, en aquells moments? Amb el detallisme que els llegim al llibre fan esgarrifar.

Els vaig viure amb interès, igual que m'havia passat als anys 90 amb el segrest de Maria Àngels Feliu o amb el tiroteig múltiple d'en Pere Puig a finals del 2010: va entrar en un bar d'Olot i va disparar amb l'escopeta de caça al constructor per a qui treballava i al seu fill, i al cap d'una estona va matar a trets dos empleats de la Caixa d'Estalvis del Mediterrani. Com molta altra gent, jo també havia tingut el debat sobre per què passaven aquestes coses, a Olot, però no soc especialment aprensiu amb temes així. 

Has triat escriure sobre un criminal nascut el mateix any que tu, el 1965.

És una casualitat, però em permet pensar que, encara que a la vida vagis pel camí recte, desviar-te pel corriol del mal no és tan complicat com sembla. He llegit molt sobre el nazisme i l'Holocaust perquè m'interessa i em fascina. La conclusió a la qual arribes és que els nazis no eren monstres, sinó gent que es va comportar com monstres en un determinat moment, però que eren com tu i com jo. Al llibre, Narcís Bardolet [metge forense] diu que els crims més bèsties els comet "la gent normal". No cal tenir un perfil de criminal per acabar cometent un crim. O diversos, com en el cas d'en Joan Vila.

Destaques "la banalitat" de l'acció de matar, quan parles de Vila.

Pots justificar els crims apel·lant a la identitat sexual traumàtica de Vila i a les ganes d'agradar no satisfetes, a la vanitat o al narcisisme, al seu caràcter compulsiu... La meva impressió personal és que el component de la banalitat és molt important, en el seu cas. Va actuar així perquè podia: quan matava algú veia que no tenia conseqüències. 

Rere la "fallada multiorgànica" que llegim als informes de la residència hi ha els assassinats del zelador.

Vila cada vegada se sentia més poderós. Però només ho sabia ell. El poder, si no es pot exhibir, no té gràcia. Per això cada vegada necessitava morts més freqüents i més doloroses. Al final tens la sensació que volia que l'enxampessin.

Així i tot, quan l'agafen confessa amb comptagotes.

Sembla com si pretengués que la policia i els psicòlegs agafessin el timó de la seva vida. Però alhora la confessió és parcial. I quan parles amb els psicòlegs i psiquiatres que l'havien tractat durant més de vint anys, cap d'ells havia percebut ni un símptoma que aquell home pogués arribar a fer mal als altres o fer-se mal a si mateix.

Un bon cel també és un llibre de memòries personal i familiar. Escrius que de jove deies: "Jo em suïcidaré als trenta i pico".

L'instint de mantenir-se viu s'incrementa amb l'edat. Quan deia que em volia suïcidar era perquè, en realitat, no sabia què era la mort. Però vaig ser un jove molt preocupat, tenia moltes cabòries. Em preguntava si era el tipus de persona que creia o que volia ser... Penso que m'hauria pogut divertir més, tot i que estic content del que he fet.

Tant a El tumor com aquí reflexiones sobre la desaparició de la gent que estimes.

A mesura que et fas gran vas agafant respecte a la mort. Tenim dret a una mort digna però també a aferrar-nos a la vida. Com més visquem, més probabilitats tenim d'haver d'anar a una residència. De jove et sembla més o menys normal, però de gran, si arriba el moment és dur, haver d'abandonar l'escalfor del lloc on has viscut.

Un altre debat que obre el llibre és el de l'eutanàsia.

Sempre ha estat un debat important, però cada vegada ho és més, per raons demogràfiques. Amb un gruix de la població cada vegada més envellit, abordar les problemàtiques de la gent gran serà cada cop més important. Demanarà solucions a llarg termini i estructurals, perquè es pot ser vell o dependent durant molts anys. La medicina ens allarga la vida però no ens garanteix les mateixes prestacions. En aquest context hi pot haver gent que digui que ja en té prou, de viure. I també algú que encara que ho digui no pugui materialitzar el seu desig, perquè està impedit.

Vila tirava pel dret i aplicava el que ell creia que eren eutanàsies, tot i que eren crims. 

Al final del llibre em pregunto, entrant al terreny de la provocació, que jo podria arribar a ser un vell decrèpit incapaç de suïcidar-se i que potser desitjaria que un 'àngel de la mort' vingués i acabés amb mi sense consultar-m'ho. Això no justifica el que va fer en Vila, que tenia altres motius i cap d'ells era altruista. 

Li escrius dues cartes a la presó, però mai t'arriba a contestar. Suposo que era inevitable que hagi pensat en l'Emmanuel Carrère de L'adversari.

Soc molt tastaolletes i influenciable com a escriptor. Els meus pares, de Richard Ford, em va portar fins a El tumor. Carrère em va motivar perquè no només explica la història del metge assassí, sinó que també ho barreja amb la seva vida. Si Un bon cel hagués estat només un true crime no seria un llibre tan original. Hi ha gent com en Carles Porta amb millors fonts i experiència, jo necessitava afegir-hi altres al·licients. 

I després d'aquest llibre tens alguna altra idea?

Ara no estic fent res. Però escriure és bo per a mi: no tinc gaires hobbies. M'he acostumat a parlar de mi als llibres i és llaminer. Encara no sé què més podria fer. Aviat tindré alguna idea, espero.