LITERATURA
Barcelona

Marc Artigau: “Manuel Valls? No em sona, ni sé a quin partit polític representa”

Guanyador del premi Josep Pla amb ‘La vigília’

Marc Artigau / FRANCESC MELCION / FRANCESC MELCION Zoom

Dramaturg, narrador i poeta, Marc Artigau (Barcelona, 1984) ha guanyat la 51a edició del premi Josep Pla amb la novel·la La vigília, primera que escriu tot sol per al públic adult, després de dues intrigues a quatre mans amb Jordi Basté.

Cada setmana escrius cinc contes per al programa El món a RAC1. Tens comptats tots els que has fet?

La temporada passada en vaig escriure 200 i aquesta en porto uns 90. Però abans d’això n’havia escrit 500 per al programa El Club de la Mitjanit, de Pere Escobar.

Diumenge, quan vas recollir el premi, també vas explicar un conte. Vas mencionar “la tristesa i ràbia per viure en un país on hi ha presos polítics i part del Govern està exiliat”. Manuel Valls es va indignar.

M’ha arribat alguna cosa, sí. Però no sé qui és. No em sona, ni sé a quin partit polític representa. Tampoc estic al dia dels fitxatges d’hivern del PSG: potser és un lateral dret de l’Olympique de Lió... [riu].

El coneguis o no, algun dels companys de taula de Valls li va sentir dir “Mira que sou pesats”.

Quan vaig acabar el discurs em van portar fins a la taula de les autoritats. La consellera Borràs i l’alcaldessa Ada Colau em van dir: “Aquí hi ha hagut crits!” [riu]. A Valls no el vaig veure per enlloc, només vaig trobar un tuit en què felicitava el guanyador del Nadal i mostrava la seva indignació pel meu discurs populista i demagògic. També afegia que si Pla aixequés el cap hauria sentit ràbia i vergonya com ell.

La novel·la, però, no té res a veure amb el context polític.

La vigília navega pel drama amb una mica de thriller. És un llibre bastant diferent del que he fet fins ara.

Que no és precisament poc: una desena de llibres i obres de teatre.

La idea inicial la vaig tenir fa quatre o cinc anys, mentre col·laborava al programa de Pere Escobar. És d’allà que vaig treure que el protagonista, en Raimon, es guanyi la vida escrivint contes per a la ràdio. Aquest és l’únic detall biogràfic, la resta és inventat. En Raimon viu amb un germà amb problemes mentals i se li acosta una dona, la Cèlia, per encarregar-li que li escrigui la biografia, millorant-la.

¿Hi ha vasos comunicants entre les dues històries?

Sí. És una novel·la construïda com una nina russa. Hi ha elements que ressonen entre la història del germà d’en Raimon i el germà de la Cèlia, que va marxar a la Guerra Civil i en va tornar canviat completament.

Quins són els temes del llibre?

La memòria i la identitat són fonamentals. El relat que ens fem al cap dels anys s’assembla al que nosaltres volem. La identitat individual també apareix en moltes de les meves obres de teatre: què fa que tu siguis tu? Per què davant d’una mateixa experiència, d’un mateix entorn, tenim percepcions diferents?

Què has llegit últimament?

Soc molt eclèctic, però ara estic amb Poemes de cos i d’ànima, de Iehuda Amikhai. També he llegit la novel·la de Carlos Zanón sobre Carvalho, que encara no s’ha publicat, Permagel, d’Eva Baltasar, i Esa puta tan distinguida, de Juan Marsé.

Més continguts de llegim