Isabel Martí: “He viscut 35 anys dient «L’any que ve La Campana tanca»“

Entrevista a l'editora de La Campana

Isabel Martí: “He viscut 
 35 anys dient «L’any que ve 
 La Campana tanca»“ Zoom

El dia abans d’anar al notari a firmar la venda de La Campana al grup Penguin Random House -un moment en què hi va haver emoció i brindis amb cava-, Isabel Martí (Barcelona, 1959) encara feia paquets per enviar el seu últim llibre. 34 anys després de fundar La Campana amb Josep Maria Espinàs, que se’n va desvincular fa dues dècades, l’editora respira entre alleujada i agraïda per l’estima que està rebent. Assegura que sense tenir el pes del risc i dels números, seguirà fent el que ha fet sempre i com sempre: s’acaba de reunir amb Enric Larreula per a un nou títol; i té a punt L’herència emocional del psiquiatre Ramon Riera i una versió de l’ Egmont de Goethe de Joan Lluís Bozzo, que la portarà a escena.

Com se sent dues setmanes després d’anunciar la venda de La Campana?

Molt contenta. Que havíem de canviar ho tenia clar des del 2012, des de l’èxit de L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra. Després de passar un moment difícil i tornar a tenir èxit amb L’avi, el Victus, el Joël Dicker... em dic que no pot ser, que la sort no estarà sempre del mateix cantó. El món ha canviat molt i més que canviarà. Quan nosaltres vam començar, el llibre en català el feia la gent que havia heretat un cert esperit combatiu amb la llengua i la cultura catalanes. No interessava a ningú més. Recordo l’any 1998 que em vaig trobar en Jorge Herralde [editor d’Anagrama] i li vaig dir que estava cansada. I ell em va dir: “Ah, és que vosaltres teniu el Sant Jordi”. Sant Jordi era dels catalans. Ara tots els editors castellans s’han posat a fer llibres en català i cada vegada és més complicat tenir títols d’interès mundial. I en part està bé -vol dir que allò que abans no interessava si no t’havien inculcat una fidelitat a la llengua, ara resulta que interessa a gent que només vol vendre llibres-, però alhora limita els llibres als quals pots accedir.

El mercat està més disputat.

També ha canviat que ara treballes amb altres editors. Vam lluitar molt per intentar que els llibres en català i castellà sortissin alhora. Ara tots preferim sortir junts, però vol dir que has de pactar el moment de sortida, el títol, la coberta, i això sovint implica accelerar processos i tensionar un equip petit.

Per què fa ara l’operació?

La Campana ve d’ it’s a bell, és el meu nom. És la meva vida. Ara ho tinc claríssim, però he necessitat un procés per veure que era la sortida intel·ligent. A més, tinc 60 anys i la Joana [la seva germana] no volia agafar-ho sola. La solitud vol dir que no perds el temps amb reunions, però és molt fatigosa. Tot i que a mi m’agrada fer de tot i ho vull seguir fent: la setmana abans de signar vaig fer un llibre en un cap de setmana [ Re-unim-nos, de Carles Puigdemont].

Què farà a Penguin Random House?

Treballaré des del mateix despatx d’ara, ocupant-me d’originals catalans i fent tot el procés fins a la premsa. La Joana s’integrarà a Random i serà la continuïtat de La Campana.

Havies tingut altres ofertes?

Sí, ens havien rondat des de fa anys i ens havien fet un parell d’ofertes. Quan dic «Serà Random»? És molt concret. Quan passem la crisi i l’assessor financer ens diu que hauríem de tancar, jo decideixo esperar perquè teníem dos llibres que ens podien salvar: L’avi... i Victus en preparació. Era el Sant Jordi del 2012, el primer cop que publicaven Lluís Llach i Rafel Nadal, i jo tenia una novel·la sensacional, unisex, divertida, amena, però no tenia l’autor. Em recordo a la nit a La Campana, quan se’m va acudir que podia tenir el protagonista de L’avi... [Va fitxar l’actor Quimet Pla i va fer-li posar un vestit de felpa rosa]. De seguida vaig veure que seria la foto de Sant Jordi. Després de patir molt, de dos anys sense cobrar, quan vaig saber que era número 1 em vaig posar a plorar [s’emociona]. Aquell dia vaig sentir una barreja de mirades crítiques del món editorial en català i vaig notar l’enveja aquí al clatell. I, en canvi, la Núria Cabutí [la CEO de Penguin Random House] em va trucar per convidar-me a dinar perquè sabia que ho havia passat malament i va entendre la jugada. Aquell dia vaig pensar: «El dia que vengui sereu vosaltres». Vaig veure-hi una actitud de futur i no de perepunyetes. Just la setmana que em van trucar ells, els volia trucar jo.

Ha dit que compren una manera de fer. Quina?

Donem una importància molt equilibrada al procés de treballar l’original amb l’autor, al procés de producció i el de comunicació. Cap part pot governar sobre l’altra i no en pots descuidar cap.

I des d’un gran grup es podrà fer, això?

Crec que sí: no volen créixer molt en títols sinó donar més possibilitats als llibres. Fer butxaca, audiollibres, xarxes...

Hi ha hagut veus a favor de la venda a un gran grup, perquè pot donar més difusió a la literatura catalana, i altres que creuen que difuminarà el segell.

El món català si d’alguna cosa està bé és d’editors independents, està passant el millor moment de la història. Hi ha moltes marques amb potència i identitat. A l’Agencia Balcells l’altre dia em van dir que La Campana ha fet escola perquè s’ha sabut situar al costat de grans editorials. Jo crec que ajuntar serveis té sentit per fer sinergies. Això que ha fet La Campana és fàcil que ho facin altres. La manera de treballar d’un gran grup no és igual ara que fa 25 anys: saben que estan comprant la teva marca.

¿La Campana es va plantejar mai ser aquesta editorial mitjana que tantes veus reclamen? Creus que pot existir?

Mai no hi he cregut. Als 80 deien “Si no creixes, moriràs”. Jo vaig ser moderna i vaig pensar que era al revés. O ets molt gran o has de ser petit, perquè aquí hi ha talent, capacitat de reacció, feina directa. El català té un problema que costa de superar: té un mercat molt petit per tenir públics captius i això et limita. Tots els llibres han de ser molt transversals i és una feina titànica que no es reconeix. Demana molt d’ofici i precisió.

És imprescindible la visió comercial per atreure el gran públic.

Jo vaig ser criada en un món on això era el que li faltava al català. La nostra frase és: bons llibres per a tothom. El català no necessita quatre lectors molt cultes sinó milers de lectors. Ara ha canviat molt, però continua sent una llengua amb pocs parlants i, per tant, necessita una transversalitat. I és dur fer-se un lloc a les llibreries: som al 30% de l’espai i hauríem d’ocupar almenys el 50%, però ho tenim difícil. Perquè el castellà pot fer-ho tot, de mecànica a jardineria, i tu tens un target més estret. Has de picar pedra. I quan tens un bestseller com L’avi... és una proesa vendre’n 80.000 exemplars quan a Alemanya en venen 2 milions. La diferència d’ingressos és abismal i la feina és la mateixa.

Què li ha dit l’Espinàs?

Ell mai busca paraules tòpiques ni transcendents, però són sempre les que millor defineixen. Em va dir: “La Campana ha estat possible perquè has combinat l’acció i la prudència. El que fas ara és un gest de prudència i de futur, intel·ligent i lliure. No et fa por el què diran sinó que fas el que saps que has de fer”. El món de la cultura és una mica cenyit al què diran, a ser admès per la tribu. L’impuls de transgredir això té a veure amb La Campana.

Sempre parla del mestratge d’Espinàs, però com és la Isabel Martí editora?

L’Espinàs diu que una barreja d’acció, reflexió i prudència. De no estirar mai més el braç que la màniga -perquè amb 30.000 pessetes que vam començar, si t’equivoques tanques-, però en canvi d’arriscar en el que intueixes que et permetrà créixer. L’editor té una feina que és fer curt el camí entre l’autor i el lector. L’editor no és l’autor, i un editor que només mima l’original, falla. No pots menystenir la comercialitat. Però hi ha moltes maneres de comunicar. Per a mi Jorge Herralde és el model perfecte de saber què vol de cada llibre.

Ara què té ganes de fer?

Jo soc entusiasta però també molt patidora. He viscut 35 anys dient “L’any que ve La Campana tanca”. I és una angoixa. Tinc ganes de col·laborar amb un equip, de dedicar temps als originals. Tinc la sensació que la venda m’ha donat energia i m’ha tret certa por.

La Campana en 4 moments

L’obra de J.M.Espinàs

Comencen amb 30.000 pessetes i quatre llibres de l’Espinàs. “Era la nostra marca literària i de persona
d’èxit”. `El teu nom és Olga´, el setè llibre, ven més de 100.000 exemplars i es tradueix a 10 llengues.

Periodisme i no-ficció

Publiquen llibres inclassificables, de periodisme i divulgació, que creen mercat: `Hem perdut l’oremus´
de S. Alsius, `El desconcert de l’educació´ de S. Cardús, `Atreveix-te a pensar´ de J.M.Terricabras, etc.

Publicar humor

Abracen un gènere complicat amb el premi Pere Quart d’humor i sàtira, `Criatura i companyia´ de
Carles Capdevila o els contes d’Enric Larreula. El més venut va ser `En el nom del porc´ d’Albert
Om (40.000 llibres).

L’èxit de ‘La pell freda’

Diana amb la primera novel·la que publiquen, el 2002, l’obra més traduïda de la literatura catalana fins
avui. El llibre més venut de La Campana és 'Victus', si se sumen les dues versions: 225.000 exemplars Un altre fenomen, `Wonder´, és el més venut en català: 140.000 exemplars des del 2012.