ENTREVISTA
ANNA BALLBONA
Manuel Baixauli

“Hem de reduir-nos la vanitat”

Escriptor i pintor

“Hem de reduir-nos 
 La vanitat” / PERE VIRGILI Zoom

‘Ignot’ (Periscopi) és una novel·la magnètica sobre el talent, com apareix i com s’espatlla, sobre l’èxit i el fracàs, els genis ocults, el procés creatiu i les trampes del sistema artístic. Amb aquest títol, i després de l’excel·lent acollida de ‘L’home manuscrit’ i ‘La cinquena planta’, Manuel Baixauli tanca un cicle novel·lístic

Ignot és un trencaclosques amb múltiples ramificacions i sortides del laberint que encaixen perfectament. Què és el que li va fer de motor, a l’hora de construir la novel·la?

Jo treballo a partir de memòria i d’imaginació. Per a mi, el que un pensa, el que un somia, és real, és vivència. De vegades parteixo d’una imatge mental, i de vegades d’una simple anècdota, d’una situació. M’agrada anar a passejar per llocs solitaris de tant en tant. Un dia d’hivern, entre setmana, em vaig trobar un excompany d’adolescència que feia molts anys que no veia, perquè ell no és de Sueca, és d’un altre poble. El vaig trobar alcoholitzat, assegut en una terrassa d’un bar, i em vaig asseure amb ell a xerrar. Vaig veure una persona devastada, físicament, moralment, perquè no tenia família, estava penjadíssim. Era un xicot que d’adolescent volia ser escriptor i prometia molt. Ja havia publicat algun poema. Era l’escriptor de la colla. Jo volia ser pintor, i ell escriptor. El que jo no m’esperava a la vida és que jo seria escriptor. Em va xocar que ell s’havia quedat sense res, que havia tingut una vida molt dolenta, i que jo, sense haver-ho volgut, m’havia fet escriptor. I se’m va quedar la imatge d’ell, la seva situació. I a partir d’aquí vaig començar a imaginar coses. La primera versió escrita em costa molt, perquè vaig a cegues.

No sembla una novel·la fàcil d’articular, per les diferents veus i històries que obre.

Ho articulo a base de reescriptura. La primera versió és molt imperfecta, i després, a base de reescriptures, les coses van encaixant. Jo em poso a escriure i em deixo dur. Treballo d’una manera intuïtiva i només racionalitzo quan ja he acabat.

A partir dels personatges que fa desfilar (un pintor que va tirant, el Mestre, un escriptor alcoholitzat, un hipotètic crític, un curador del Diccionari universal dels genis desconeguts...), mostra diferents cares del dau del talent.

El talent és com un tresor, com un petit miracle, perquè apareix quan apareix i apareix molt poc, però es pot espatllar. De vegades s’espatlla perquè es produeix en un lloc on té molt difícil de créixer. O bé pel caràcter de la persona, o bé perquè algú ho evita, algú se n’aprofita, o bé perquè té mala sort o algun trauma. I també hi ha el perill de tindre massa èxit o de tindre les coses massa fàcils. Hi ajuden molt les dificultats. Freud té una frase que m’agrada molt, que diu: “He sigut un home afortunat, tot en aquesta vida m’ha sigut molt difícil”. Que sigui difícil fa que t’hi esforcis.

¿A l’època actual hi ha una bogeria per trobar el talent o perquè cadascú es pensi que en té?

Per trobar veus noves. És com una llar de foc on la gent tira molta llenya menuda, molt d’encenall, però fa falta una brasa perquè allò s’escalfi. Cada any hi ha revelacions. Però què es consolida en la nostra literatura? Es consolida poquíssim. I és important que es consolidin trajectòries, perquè si tot són primers llibres això no queda.

Hi ha moments que sembla alertar de l’excés de mirar-se el melic del creador, o de l’afany per ser constantment mirat.

Hi ha un excés de vanitat. Hem de tindre amor propi perquè l’amor propi és importantíssim per autosuperar-te, per dir: això encara no està prou ben fet, ho he de fer millor, m’he d’exigir més. Però hem de reduir-nos la vanitat. No sé si mai s’ha produït com en el món actual aquest excés de vanitat, de ser tan visible, que tots es posen likes per ací per allà. De vegades veig gent intel·ligentíssima i cultíssima que té eixe gran defecte. Necessita que estiguin adorant-los tota l’estona. Això no és bo.

Hi ha totes aquestes idees i alhora la novel·la avança amb una tensió d’intriga i misteris.

En la novel·la o en els contes, el que és bàsic és seduir el lector. La literatura més antiga ja és aquella que qui l’escoltava estava amb la boca oberta volent saber què passaria. Això no ho hem de perdre mai, per molt experimentals que puguem ser. És el plaer que te conten una història. Per això m’agrada posar-hi sempre un misteri.

Hi apareix, també, aquesta obsessió constant d’obrir les trapes, finestres i portes.

Anar buscant. Què busques? Busques coses inesperades però que en secret esperes. Esperem trobar alguna cosa que no sabem el que és. En la vida és un poc així. No quedar-te amb el que ja coneixes.

Retrata funcionaments del sistema del món de l’art i editorial. Quin dels dos està més viciat?

El món de l’art, molt. El món de l’art i el món de la música contemporània són mons opacs. El públic no té res a dir, no participa en res. Pots anar a veure les exposicions però ningú et demana l’opinió. No participes del que té èxit i del que no té èxit. En canvi, en el món literari, si un llibre no es ven és un fracàs, per molta publicitat que li dones. I si un llibre, per molt poca publicitat que tingui, es ven i té èxit, és un èxit. En la literatura el públic ja no sols decideix sinó que mana. Això també té el seu perill, perquè es pot caure en la literatura purament comercial, però s’hauria de buscar un equilibri. I la bona literatura també té el seu públic, no ha desaparegut.

En aquest retrat s’hi escola la ironia...

Sempre. I mala llet. Algun lector diu: això està fet amb mala llet? I tant! Espero que es vegi. Però no ho puc evitar. Ara bé, és un humor tirant a negre. És que la crítica és higiènica.