ENTREVISTA
VALÈRIA GAILLARD
Marta Pessarrodona

“A Catalunya necessitem més autoestima sense caure en el xovinisme”

Poeta, traductora, biògrafa 

“A Catalunya necessitem més autoestima sense caure en el xovinisme” / MARC ROVIRA Zoom

Dilluns recull el 51è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que distingeix una de les “escriptores més polifacètiques’”, autora d’una obra en diàleg constant amb la cultura europea

“El tabac? Ningú és perfecte!” Somriu Marta Pessarrodona, que encén una cigarreta rere l’altra durant l’entrevista que fem al pati de casa seva, a Mira-sol (Sant Cugat del Vallès). Això sí, són cigarretes Dunhill, “els Mercedes del tabac!”. La fama de persona generosa li fa justícia i em regala un exemplar del seu Poemes 1960-1981 (Edicions del Mall), un volum que aplega poemes dels primerencs Setembre 30, Vida privada i A favor meu, nostre,entre d’altres. Pessarrodona, però -i d’això n’és testimoni l’atapeïda biblioteca del menjador-, ha tocat moltes tecles en una fusió total entre vida personal i cultural, començant per la traducció (Virginia Woolf, Doris Lessing, Marguerite Duras), la biografia (Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany) i l’exili.

Tancava la llista de Jordi Ballart a Terrassa, d’on és originària. Quina és la seva implicació política?

Vaig estar en un partit polític d’esquerres als anys 60 (MSC), però no serveixo: cal molta paciència, i això que m’han fet moltes ofertes. La Mercè Rodoreda va dir en una entrevista: “La millor manera que tinc de servir el meu país és intentar fer el millor possible el que faig”, i la meva aportació, si és alguna, és a través de l’escriptura.

I el gest amb Ballart?

Em va semblar que és el que havia de fer... M’imagino que, a les seves tombes, una Maria Aurèlia Capmany i un Joan Oliver li haurien donat uns vots tremendos! Davant del 155 només es podia dimitir, i el seu gest em va semblar tan espectacular que li vaig oferir el meu ajut, tot advertint-lo que potser el perjudicaria. No estic tan segura que si dic alguna cosa tothom digui “Oh!”.

És la sisena dona que guanya el Premi d’Honor en 51 edicions.

I poeta! És un premi que jo he criticat a base de bé perquè no hi havia dones. M’ha sorprès molt que me’l donin. No espero mai res. No estic contenta amb la situació en la qual me’l donen. Per sort vaig poder anar a Madrid i em vaig poder abraçar amb el president d’Òmnium.

Com veu el Procés?

Soc optimista. Això ja no té marxa enrere. Estic meravellada de la societat catalana: té una fortalesa extraordinària. Després de fer una biografia de la Rodoreda vaig estudiar l’exili i vaig veure claríssim que aquella generació del 39 era l’última que encara creia en l’encaix entre Catalunya i Espanya. Allò s’havia acabat i ara es va demostrant. M’indigna veure que a l’estranger els meus amics escriptors s’interessen pel que passa, mentre que el mutisme castellà és absolut. Només els gallecs, com sempre, s’hi han interessat. Les meves amigues íntimes eren l’Esther Tusquets i l’Ana María Moix, i escrivien en castellà. Jo en català, i no hi havia cap problema.

Va estar a punt de publicar en castellà a Cuba, als inicis de la seva carrera. Com va fer el clic?

Vaig caure del cavall, com sant Pau: vaig decidir que no podia ser. Però no em va forçar ningú. No vaig aconseguir fer ni un sol examen en català mentre estudiava, ni un!

La seva vocació per l’escriptura és molt primerenca: ve dels sis anys!

Va ser quan em van treure les amígdales. A casa del metge em vaig enlluernar amb la infermera, que era molt amable, i em va agafar el rampell per ser infermera tot i que no hi estic gens dotada: veig sang i em marejo. En canvi, sí que m’agradava escriure, suposo que perquè els meus pares eren lectors. No tenien carrera ni res, però al meu pare, com a bon supervivent de la guerra, li agradava molt la història, i la meva mare llegia novel·la. Però va fer una cosa que li agraeixo moltíssim: per Reis em regalava un volum del Folch i Torres al costat de la cuineta, la bicicleta, etc. La meva mare era una nena de la República, mentre que la seva germana, amb qui es portaven nou anys, ja no, i llegia l’Hola. Després la meva mare es va fer una cultura seguint-me a mi. Però l’hi agraeixo molt perquè vaig passar de Folch i Torres a l’Espriu sense transició.

Ha conreat molts gèneres però sempre destaca la poesia. Per què?

Perquè dins la literatura és el màxim. Una poesia dolenta és molt pitjor que una novel·la dolenta. Però, esclar, què és bo i què dolent?

Catalunya, en tot cas, és terra de poetes, i es publica molt.

S’equivoquen una mica. Entre un llibre de poemes meu i un altre passen anys. El darrer, Variacions profanes [Viena] el vaig començar el 1998. Amb aquest llibre em va passar una cosa molt curiosa. Després de L’amor a Barcelona, el 1998, em vaig trobar que estava escrivint dos llibres diferents. Un va sortir el 2010, Animals i plantes, i en canvi aquest poemari no. Ara també estic escrivint dos llibres.

La Bíblia impregna Variacions profanes, escrita en versos hebreus. Què li interessava d’aquest vers?

Soc molt lectora de la Bíblia. En Costa Llobera va fer el viatge a Terra Santa però no va gosar publicar Visions de Palestina en forma de vers hebreu, el 1904. Jo m’hi he trobat còmode, amb els salms. Jo ja hi he anat cinc vegades, però per a mi no és Terra Santa, sinó que segueixo els paisatges.

Això demostra que la literatura catalana s’ha anat traient les cotilles.

Sí, però sempre dic que els poetes i les poetes no tenim cap mèrit. Tenim una tradició riquíssima, començant per la Bíblia, que llegeixo en diverses versions. En castellà, la de Cipriano de Valera. Reivindico que la meva segona llengua és el castellà i no en renego gens. Una altra cosa és la política, però la llengua no en té cap culpa.

Sobta que sent una autora atea s’interessi tant per la Bíblia.

Soc una persona de fe, però no em preguntis quina. A més crec que en la poesia, com deia sant Joan de la Creu, “ el primer verso me lo escribe un ángel ” i després continuo jo.

“Els poemes troben el seu camí”, diu la cita de l’entrada, de Sèneca.

Escric poesia perquè m’agrada i m’ho passo bé. Segurament he escrit la biografia de la Rodoreda per com em va entusiasmar la biografia del Quentin Bell de la Virginia Woolf, i que em va fer decidir a dedicar-m’hi. Quan t’agrada molt una cosa intentes fer-la.

El to del poemari és estoic.

És el meu estat actual, no deixo de tenir 77 anys, i això pesa.

En una entrevista amb Ada Castells el 2008 va comentar que tenia por que no li vinguessin més poemes. Encara té aquesta por?

Ara no perquè estic traduint bastanta poesia i vull preparar una antologia personal de traduccions. He conegut dos poetes molt importants que em deien que ja no ho eren, Gabriel Ferrater i Marià Villangómez, que a més és un gran traductor de poesia. Aleshores jo pensava, potser sí que hi ha un dia que no vols escriure més. Del 1983, per exemple, no he salvat res de la meva poesia perquè va ser l’any que vaig anar a estudiar a Berlín, que va suposar un revulsiu tremendo.

Una de les particularitats del seu recorregut és la internacionalització.

Però segueixo una tradició: Riba se’n va anar a estudiar a Alemanya, això és el normal... Suposo que soc nacionalista perquè soc internacionalista, o a la inversa. Sempre he sentit interès pel que es feia fora. Als meus 15 anys vaig passar l’estiu al nord de França perquè aleshores era molt bona en francès, i vaig ser l’única de la classe. M’agradava anar fora i no em feia por. En dono la culpa a la bona decisió que van tenir els meus pares d’apuntar-me a l’institut a Barcelona, al Maragall. Hi anava sola cada dia en tren amb tan sols 13 anys i dinava en un restaurant alemany que hi havia al davant. He arribat a Egipte o a Berlín al vespre una nit d’hivern amb neu, sola, i ho trobo fascinant, m’encanta aquesta independència. Ho dec tot als meus pares.

Com veu la situació de la dona ara?

M’agradaria que es tingués una mica més de memòria, com vam tenir la meva generació, amb les gestes de les dones. Durant anys renegava de la meva perquè era la del Maig del 68. Però, tot d’una, vaig valorar-la perquè teníem una admiració pels altres. I, en certa manera, em sap greu la dimissió de la May a Anglaterra, perquè l’any passat va inaugurar una estàtua de Millicent Garrett Fawcett, la líder del sufragisme que negociava, al costat de la de Churchill!

Com ha evolucionat la seva mirada envers Gabriel Ferrater amb els anys?

Era un fora de sèrie i una bona persona. El vaig estimar molt. Soc la primera que no hauria volgut el seu trist final, però n’hi ha que moren de càncer i d’altres que se suïciden. En Gabriel va ser en definitiva un exiliat. El 1938 la seva família ja era a França i si comptéssim quantes persones de famílies d’exiliats es van suïcidar ens quedaríem esgarrifats. El poema inacabat és un poema d’exiliat i explica la seva estada a Bordeus.

Quins projectes té ara?

Vull fer una segona sèrie de Donasses (2006). Es reeditarà la primera i estic fent llista amb la Maria-Mercè Marçal, la Caballé, la Maria Antònia Salvà, la valenciana Sànchez-Cutillas, la Felícia Fuster... També tinc un poemari, Admiracions, amb cinc o sis poemes.

Va treballar en el Comitè Internacional de Difusió de la Cultura Catalana durant nou anys. Com veu aquest terreny, s’ha avançat?

S’estan fent poques coses. Sí, hi ha l’Institut Ramon Llull, però t’envien dues nits a Nova York, i ja em diràs de què serveixen. Més val això que res, però hi ha camp per recórrer. El que podem oferir és això: la cultura. Ens falta tenir més seguretat i creure’ns-ho més. A Catalunya necessitem més autoestima sense caure en el xovinisme, perquè tenim uns dèficits terribles.