William Faulkner (Mississippí, EUA, 1897-1962), un dels quatre o cinc novel·listes més influents del segle XX, potser només comparable a Proust, Joyce i Kafka, gaudeix d’una merescudíssima fama com a prosista musculós i magmàtic, com a creador d’estructures laberíntiques i polifòniques on passat i present es fonen i on vius i morts conviuen, i com a constructor de personatges primaris i brutals que, alhora, són d’una complexitat i una profunditat shakespearianes.

La lectura d’Intrús en la pols, una de les seves novel·les tardanes, publicada el 1948, just un any abans de ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura, ens recorda que Faulkner també podia ser un excepcional inventor d’arguments. La història de la present novel·la, que l’editorial L’Agulla Daurada ha recuperat en la traducció que va fer-ne Manuel de Pedrolo (revisada i posada al dia per Carles Miró i Núria Bendicho), és d’un dramatisme essencial i expressiu, entre la rondalla sudista, el relat policial i la tragèdia grega clàssica.

El protagonista, Lucas Beauchamp, és un pagès vell, pobre i negre que ha viscut sempre amb una manca de por i una exhibició d’orgull impropis dels de la seva raça, una manca de por i un orgull que són percebuts com a inconcebibles i intolerables dins el petit món tancat, classista i racista del comtat de Yoknapatawpha, al cor més profund del sud, on els fantasmes i les ferides de la guerra civil d’un segle enrere encara pesen i supuren. Un dia Beauchamp és detingut i acusat d’haver assassinat d’un tret per l’esquena un home blanc, membre d’una família tentacular, amb pedigrí i perillosa, que viu al marge de tot i segons les seves pròpies normes. A partir d’aquest incident, i sense renunciar als trucs (suspens, girs, cops d’efecte) per crear intriga propis del gènere negre, Faulkner desplega el pinyol de l’argument: Beauchamp, emmanillat al llit d’un policia que té el deure complicadíssim i desagraït d’impedir que sigui linxat per la turba blanca, encarrega a un adolescent que desenterri el cadàver de la seva presumpta víctima, així podrà demostrar que ell no és el culpable.

Un escriptor lúcid i magnànim

Més enllà del seu caòticament colossal virtuosisme estilístic, que el fa ser capaç d’escriure llargs paràgrafs torrencials en què l’escòria del realisme brut es rebolca amb tota mena de llampecs lírics i de reflexions existencials plenes d’ecos homèrics i veterotestamentaris, una de les grandeses del Faulkner novel·lista és que és més magnànim i més lúcid que el Faulkner home. La intel·ligència literària, en què allò que preval són les lleis i les veritats de la imaginació i del llenguatge, té poc a veure amb la intel·ligència mundana i amb les raons de la moral i de la política. En aquest sentit, el talent incommensurable del Faulkner fabulador de ficcions li permet desempallegar-se de l’obtusa cotilla de prejudicis –racials, socials, ideològics– que tenia com a home, com a fill del seu temps i de la seva terra, i el fa escriure amb una llibertat, una complexitat i una perspicàcia inaudites.

Tot i que potser ocupa un escaló més baix que les seves novel·les més incontestables –Mentre em moria, Llum d’agost, El soroll i la fúria, Absalom, Absalom!...–, Intrús en la pols és Faulkner en estat pur.