BarcelonaL’autora danesa Tove Ditlevsen (1917-1976) va deixar tothom estupefacte i remogut amb la Trilogia de Copenhaguen, que va merèixer el Premi Llibreter. En aquella confessió a cor obert que anava de dret a l’abisme, l’escriptora explorava temes com la família, el sexe, la maternitat, l’avortament, l’addicció i la tensió constant entre la vocació d’escriptora i totes aquestes condicions, que van ser les seves. Era impossible llegir sobretot la tercera part de la trilogia, Addicció, i no estremir-se davant les diverses violències contra el cos que va patir. Després d’una carta de presentació com aquella, arriba Les cares (L'Altra/Seix Barral), una novel·la breu que n’és el revers no podem dir que lluminós, perquè no deixa de ser un relat que davalla al soterrani infernal de la bogeria, però sí il·luminador: és la conversió en literatura d’una de les crisis nervioses que va patir l’autora danesa al llarg de la seva vida.

La brutalitat i la versemblança amb la qual es descriuen alguns dels episodis típics d’un brot psicòtic (veus imaginades, cares intercanviades, paranoies diverses) arriba a ser gairebé violenta de llegir. Si aguantem i ens deixem meravellar pel lirisme suau de la narració, al final ens hem de rendir als peus de la protagonista, una escriptora d’èxit, casada i amb tres fills que és ingressada durant tres setmanes en un hospital psiquiàtric i que aconsegueix dominar l'experiència i revertir-la en un projecte de llibre. De fet, és el que estem pensant tota l’estona: ¿com era capaç de convertir aquest patiment tan intens en literatura? Les veus i les cares que assalten la ment de la protagonista apareixen a tot arreu: sota les reixetes del terra de l’habitació, a les canonades d’aigua o en altaveus imaginaris dins dels coixins. Li envaeixen el cervell, li suplanten la personalitat, l’angoixen fent-li creure els pitjors presagis: funcionen com els dimonis d’una narració de terror i esparveren.

Hi ha una metàfora que es repeteix tota l’estona, que és la de les cares que tenen les persones, que són tractades com si fossin un objecte. La narradora les descriu com si fossin de paper, de cartró o de qualsevol material que no és ni carn ni ossos, com si tothom se les pogués intercanviar o col·locar per entrar en una sala o per sortir a fer un volt. Hi ha nens amb cares de quan seran grans, dones amb cares massa enganxades a l’esquelet, gent amb cares intercanviades (els metges i les infermeres, sobretot, se li apareixen com les persones del seu entorn familiar immediat): aquesta característica mèdica és elevada a imatge i funciona com la clau de volta de tota la novel·la. Quan les persones tornen a tenir les cares ben col·locades és senyal que el brot s’acaba i tot podrà tornar a la normalitat. Com els bons llibres, no tornareu a mirar les cares de la gent que us envolta de la mateixa manera després de llegir aquesta història terrible i profundament humana.