CampanetComençar llegint-ne les memòries no és sempre la manera més segura d’introduir-se en l’obra d’un escriptor. Depèn de com siguin les memòries, és clar. Si estan escrites amb més franquesa que pudor, amb més intel·ligència que nostàlgia i amb més valentia que càlcul, aleshores sí que constituiran una porta d’entrada útil al conjunt de l’obra.

A la poeta i narradora Tove Ditlevsen (nascuda el 1917 i morta –per suïcidi– el 1976), considerada una de les escriptores més importants de la literatura danesa, diria que és idoni descobrir-la llegint Trilogia de Copenhaguen, que acaba d’editar L’Altra en una traducció de Maria Rossich Andreu que s’intueix vivaç i precisa. El volum recull els tres llibres de memòries de l’autora: Infantesa (1967), Joventut (1967) i Dependència (1971). És lògic que tots tres títols a la fi s’integressin en un sol volum, no només perquè són tres trams consecutius de la mateixa peripècia cronològica, sinó sobretot perquè són peces complementàries del trencaclosques complicat i fascinant d’un mateix caràcter, una mateixa sensibilitat i una mateixa lucidesa.

La infantesa és llarga i estreta com un taüt

A Infantesa, Ditlevsen retrata la precària i crispada quotidianitat –econòmica, afectiva, íntima– d’una família obrera a la Dinamarca dels anys 20. Un dels aspectes interessants d’aquestes pàgines és el retrat que fa del seu pare i la seva mare. El pare, obrer, socialdemòcrata, és un home que llegeix i que té una opinió formada sobre les coses, però alhora és molt antiquat, i a la seva filla petita li repeteix sovint que escriure no fa per a les dones. La mare, més jove que el marit, viu ressentida amb el món perquè la disgusta la pròpia vida, i qui ho paga és la filla, amb qui manté una relació agressiva i fosca. “La infantesa és llarga i estreta com un taüt, i no te’n pots escapar tu sola”, escriu Ditlevsen. Qui ajuda la petita Tove a escapar-se’n són els llibres i una vocació literària precoç que li alimenta les ambicions i l’empeny a aspirar a una vida més rica i respirable.

La secció titulada Joventut abasta, significativament, només des dels catorze anys, quan deixa els estudis i troba la primera feina (de netejadora), fins als vint i escaig. Ditlevsen dedica aquestes pàgines a la persecució tenaç de la seva vocació, a l’entrada en el món literari (publica el primer poema en una revista, i després ja el primer llibre, i de seguida hi ha qui en valora el talent) i a la descoberta (en general problemàtica i insatisfactòria) de l’amor i la sexualitat. Voluble i vulnerable, l’autora incorre sovint en contradiccions: no es vol casar però sí, no es vol enamorar però sí, vol fer-se gran però té por de fer-se gran... Són, en aquest sentit, unes memòries que funcionen com un autoretrat viu i gens estàtic. Hi ajuda que la prosa sigui ràpida, penetrant, i que estigui al servei d’una manera directa i quasi impúdica de contar.

Un món interior intens i absorbent

Tant a la segona part com en la següent, Dependència, Ditlevsen mostra cruament, però sense subratllats, com la seva condició de dona de classe baixa porta incorporades tota una sèrie de violències alhora externes i estructurals, les quals no tan sols són difícils de defugir sinó que estan del tot naturalitzades. El nucli dramàtic d’aquesta última part són, precisament, les diverses violències contra el cos que pateix Ditlevsen, ja sigui en forma d’avortaments o d’exigent criança dels fills o d’addiccions. Ella no s’espolsa la responsabilitat, però en tot moment fa palès que és una responsabilitat condicionada o coaccionada. Això es veu clar quan escriu sobre el seu matrimoni amb en Carl, el metge que la converteix en addicta: no només són les millors pàgines del llibre, sinó que són un material digne d’una novel·la de terror gòtic.

Alguns anys crucials de la vida de Ditlevsen van coincidir amb l’ascens del nazisme, la Segona Guerra Mundial i l’ocupació alemanya de Dinamarca. Tanmateix, les referències que hi fa són de rampellada. Parla ocasionalment de les forces d’ocupació, del toc de queda, del mercat negre, de les alarmes antiaèries, però mai s’hi estén. La impressió que es fa el lector d’aquest interès secundari pels fets de la gran història és que, en realitat, la gran història només va ser un atrezzo poc important per a una dona amb un món interior tan intens, absorbent i autocentrat com Tove Ditlevsen.