BarcelonaEncara que ho sembli, aquest títol no té res a veure amb un servidor, sinó amb una persona amb aquest cognom –el de la mare, en aquest cas–, que el quídam no té l’honor de conèixer: Esther García Llovet. N’hi ha una pila, de llovets, i més encara de llobets, que és com s’hauria d’escriure. La noia que porta aquest nom escrivia per compte propi, si es pot dir així; cap editor no li havia mai demanat que escrigués un llibre amb la idea de fer negoci o amb la voluntat d’atorgar-li un premi, que en castellà n’hi ha menys que en català, encara que la població que parla aquella llengua és molt més vasta.

Però un bon dia, per més senyals un 28 de desembre, dia dels Sants Innocents, la noia va rebre una trucada de l’editorial Anagrama en aquests termes: “Senyora García Llovet, ¿vol parlar amb el senyor Herralde?” (En aquell moment, l’amo de l’editorial.) Ella va pensar que era una innocentada, perquè n’era el dia. Però no ho era. L’editor havia llegit un manuscrit d’Esther i havia trobat que tenia molta qualitat. Això no passa sovint, i menys ara que molta gent es pensa que escriure és com bufar i fer ampolles. Però la noia havia fet un bon llibre, amb bon estil, i amb tot allò que, a més, Juan Marsé considerava imprescindible en una bona novel·la: argument, personatges, atmosfera. Després d’aquella novel·la que va despertar l’interès d’Herralde, Esther n’ha publicat quatre més, amb èxit.

Així va néixer el que un crític va anomenar fa poc “l’univers llovetià”, que té a veure amb la possibilitat que una persona que no coneix ningú del món literari enviï un manuscrit a gent desconeguda i el llibre arribi a ser destriat entre els centenars de coses que arriben cada any a les editorials, d’aquí i d’arreu. Com un estel llunyà, però distingible. Hi ha llovets que no han definit cap “univers” ni cap fenomen especial. Gent d’estudi, poc aficionats a la publicitat, lectors devots de tot el que va de la Bíblia i Homer fins als anys 1950, o una cosa així, amb excepcions de tant en tant, aquí i arreu. Tenen més mèrit els altres; escriure bé i dir alguna cosa nova és molt difícil.