Durant dècades, i encara ara, els catalans del Principat han observat el que passava al País Valencià i les Illes Balears amb una mescla de curiositat orientalitzant, de paternalisme i de solidaritat poc o gens implicada. Aquests últims temps estan comprovant, però, que tot el que ha passat i passa al PV i les IB –terratrèmols del turisme de masses, desvertebració territorial, reculada de la llengua i la cultura pròpies, castellanització accelerada...– també els passa a ells. O els passarà en un futur immediat. En aquest sentit, els lectors catalans per força haurien d’estar interessats en un llibre com País Valencià. Eixida d’emergència (Editorial Afers), de l’articulista i politòleg Ricard Chulià (Torrent, 1983). Perquè tot el que hi llegeixin, des del diagnòstic dels mals fins a les propostes de solució, passant per les reflexions, les dades i les anècdotes, té a veure amb ells. Chulià parla específicament del PV, però tots els territoris dels Països Catalans lluiten la mateixa guerra. Així com van les coses, el present del País Valencià és el futur de Catalunya.

Chulià és un militant actiu de Compromís, lleial però obertament crític amb les renúncies nacionals del seu partit. També és un independentista valencianista que té presents tots els mals –externs i interns– que minen el seu país: el tracte colonial que li dispensa l’estat espanyol (infrafinançament crònic, boicot d’infraestructures); un sistema de mitjans de comunicació castellà i castellanitzador; una flagrant manca de recursos (infradotació de personal bàsic: mestres, metges); la corrupció sistèmica tant en les estructures de l’Estat com en les sucursals valencianes de Madrid; uns salaris inferiors a la mitjana i una temporalitat molt acusada i més desocupació... Chulià sap que abordar aquests problemes requereix una caixa d’eines variada. La seva mirada porta incorporades totes les lents: l’econòmica, la social, la política, la lingüística, la mediambiental, la demoscòpica i l’electoral.

Pagar per ser espanyol

Construït a còpia de capítols curts, el llibre és tan ple de dades i d’informacions objectives i contrastades com de frases vistoses i memorablement explicatives. Per exemple: “Els groenlandesos i els feroesos cobren per ser danesos, però els valencians paguem per ser espanyols”. I també: “Els valencians som els cambrers dels madrilenys i els geriatres dels nord-europeus”. Conscient que el turisme de masses depreda territori i persones, i que a més no tan sols no genera riquesa sinó que produeix pobresa i l’enquista, conscient també que l’estat espanyol centralista és irreformable governi qui governi, Chulià propugna un nacionalisme valencianista autocentrat, que fugi del monocultiu turístic, que construeixi nacionalment el país i aspiri a la independència, i que sigui possibilista sense renunciar a l’ambició ni a l’èpica perquè, tal com escriu ell mateix amb malícia exacta, “només hi ha una utopia més irrealitzable que la independència: l’Espanya federal”.

Que els mitjans de comunicació de Barcelona suposadament catalanistes optin abans per tenir opinadors madrilenys que per tenir valencians com Ricard Chulià –lúcid, eloqüent, coratjós, informat– diu moltes coses de la mena de país que som, i cap d’elles és bona.