Bérengère Cournut, De pedra i os (Més Llibres/Errata Naturae, 2021) Traducció: Marta Marfany

Llibre curiosíssim i admirable perquè l’autora, Bérengère Cournut, no té cap relació amb les banquises de gel ni amb els ossos de caribú. I, en canvi, ha escrit una història de xamanisme, supervivència i amor maternofilial que sembla pur testimoni. L’autora francesa va aprofitar bé una residència d’un any al Museu d’Història Natural de França per submergir-se en el món poblat d’esperits dels inuit, els habitants d’una de les zones més inhòspites de la Terra. Se’n va aprendre de memòria les tradicions, els costums i les creences, i devia caure embruixada per unes fotos (que es reprodueixen al final del llibre) que no poden transmetre més soledat i duresa ni més màgia. Si hagués estat una etnògrafa o una antropòloga, n’hauria escrit un tractat, però com que era novel·lista, Cournut va donar vida a la Uqsuralik, una noia que, un matí infaust, es veu separada de la família per un tall a la banquisa. El pare només té temps de llançar-li un arpó i una pell d’ós i, a partir d’aquí, comença l’aventura.

Perquè el llibre es pot llegir com una novel·la d’aventures: no paren de passar-li coses, a la protagonista, que creix i es fa dona i pateix i és feliç en unes condicions que per a la totalitat dels lectors d’aquest llibre significarien la mort immediata: s’ha de menjar un gos, beu sang d’animals acabats de matar, menja ulls i vísceres, dorm al ras enmig d’una tempesta de neu a Groenlàndia... Hi ha descripcions de moments terribles, com un part de bessons o una violació, que es disfressen de fenòmens naturals i la metàfora funciona de meravella.

Tota la història està recoberta d’un embolcall mistèric que li dona una altra dimensió, i que està constituït per les visites que reben els personatges, en moments clau de la seva vida, dels esperits dels animals i de la natura en general, que expliquen en forma de cants secrets inconfessables que els revelen qui han de ser, com seran els fills que tindran o què és l’amor incondicional. Per als inuit, cada vegada que neix una criatura l’esperit del familiar que ha mort més recentment la posseeix i la criatura passa a ser una altra vegada l’àvia o el tiet. Així, la Uqsuralik té una filla que en realitat és la seva àvia, i això ressona estranyament en un lector occidental. Aquesta seria una de les claus del llibre: sortir molt enfora, fins al límit de la banquisa, per entrar molt endins, fins a la naturalesa més íntima. I gairebé en silenci, com sota la neu.