És ben sabut que a Vladimir Nabokov (1899-1977), un dels màxims referents de les literatures russa i anglosaxona, no li agradava improvisar. No volia ser inexacte ni escrivint ni parlant. En les poques entrevistes filmades a què va accedir participar no contesta a les preguntes espontàniament, sinó que llegeix les respostes preparades anteriorment. Només a l’audiovisual del museu que porta el seu nom, a Sant Petersburg, hi he vist un Nabokov un xic nerviós que explica, sense mirar cap paper, que des de petit associava cada lletra amb un color determinat. En casar-se va descobrir que la seva dona també tenia una visió cromàtica de l’alfabet, i quan va néixer el seu fill, va resultar que ell també. Un dia tots tres van fer una taula de correspondències i van veure que una lletra concreta, que per al pare era vermella i per a la mare blanca, als ulls del fill era de color rosa. Nabokov ho relata amb un to tan emocionat que t’acabes creient aquest miracle genètic, i la força de suggestió immensa que tenen les seves millors novel·les és d’una naturalesa similar. Les menys reeixides, en canvi, creen el mateix efecte que les entrevistes premeditades: malgrat un gran virtuosisme lingüístic i els girs més magistrals de la imaginació, emanen una certa fredor d’artifici.

Em temo que La veritable vida d’en Sebastian Knight (1941), la primera novel·la que l’autor va escriure en anglès, és d’aquesta segona categoria. A primer cop d’ull, l’argument ho té tot per ser apassionant. El narrador, designat només amb la inicial V., vol escriure la biografia del seu germanastre mort, un escriptor anglès d’origen rus, a qui en realitat havia tractat poc, tot i ser un admirador incondicional dels seus llibres. Després de parlar amb diverses persones que coneixien millor en Sebastian Knight (anagrama de Knight is absent, un dels jocs preferits de l’autor), V. s’adona que la vida del seu germanastre és un trencaclosques en què hi ha una peça fatídica: una misteriosa senyora russa, el seu últim amor, i decideix trobar-la sense saber ni com es diu. Mentrestant, per convèncer el lector que el seu germanastre era un geni, el narrador parla de les seves novel·les i en cita alguns fragments. Però es tracta d’unes construccions narratives tan forçades i d’unes frases tan pretensioses que és impossible compartir l’entusiasme del biògraf. Com ara això: “Com que el significat de totes les coses irradiava de la seva forma, moltes coses i esdeveniments que semblaven d’una importància extrema s’encongien no fins a la insignificança, sinó fins a la mateixa mida que havien assolit altres idees i esdeveniments la importància dels quals fins ara havia estat negada”. ¿De debò que són un bon aval, aquestes paraules? En tot cas, ens diuen tan poc d’en Sebastian Knight com la resta del llibre, i no acabem de saber si ens l’hauríem de prendre com un personatge real o com una invenció malaltissa de V., el narrador.

Un personatge espectral

La novel·la anterior de Nabokov, l’última que va escriure en rus, Dar, que en castellà s’ha traduït com La dádiva (Anagrama, 2006) i en català de moment no existeix, també gira al voltant de la creació difícil i absorbent d’una biografia. En aquest cas, el biògraf és un jove poeta rus que viu a Berlín (més pròxim a Nabokov que cap altre dels seus personatges), i el biografiat, Nikolai Txernixevski (1828-1889), filòsof socialista i revolucionari. La biografia, escrita amb un estil meticulosament elaborat i un to de burla intermitent, a mig camí entre la crònica i la caricatura, ocupa el penúltim capítol del llibre i sembla que hauria de ser el seu punt més alt. Però en el fons és només una excusa per mostrar un escriptor que se submergeix en el seu treball, i quan l’acaba està a punt de tornar-se cec i sord per sempre al món que l’envolta. Per sort, el món se n’apiada i li ofereix un vincle poderós: una relació d’amor amb una dona, una història narrada amb un lirisme sublim i una escalfor que haurien fet d’en Sebastian Knight alguna cosa més que un espectre.