Literatura
Llegim Crítiques 10/11/2023

¿Com pot arribar a ser de perillós desitjar una vida diferent?

A 'Los divagantes', Guadalupe Nettel explora les rareses del comportament humà i les desviacions de la norma

2 min
Els joves han patit les conseqüències del confinament
  • Guadalupe Nettel
  • Anagrama

Aquells i aquelles que cultiven l’art del conte saben de la seva dificultat. Mentre que a la novel·la hi poden haver pàgines sobreres i d’una inutilitat proverbial, el conte és un artefacte de precisió, de rellotgeria suïssa, on cap element està de més. La tradició llatinoamericana del conte és llarga i fecunda, no cal dir-ho. L’escriptora Guadalupe Nettel (Ciutat de Mèxic, 1973) forma part d’aquesta tradició i fa pensar en una Silvina Ocampo una mica menys fantasmal i més terrenal. L’hereva de Silvina és clarament l’argentina Mariana Enríquez, però Nettel posseeix una capacitat similar de caminar pels viaranys de la fantasia aplicada a la vida quotidiana.

Nettel explora les rareses del comportament humà, les desviacions de la norma, d'allò que s’espera de nosaltres. Els i les protagonistes de Los divagantes es desvien del seu rumb a conseqüència de petits viratges que els fan prendre altres decisions, escollir altres bifurcacions. Si al recull de contes Pétalos y otras historias incómodas eren ells i elles els rars en essència, ara algun esdeveniment concret altera el seu comportament i els fa divergents de si mateixos.

Una noia troba casualment en una habitació d’hospital un tiet amb el qual la seva família no té contacte per raons que ella ignora i escull fer el que li dicta el cor. Un orfe que ignora d’on ve i que sempre ha desitjat tenir una família topa amb un home que fuig de la seva. Un arbre s’ha convertit en el mirall o transsumpte dels seus propietaris. Destaca per arribar molt més lluny en l’exercici de la fantasia La puerta rosada, que ens parla de com és de perillós desitjar una vida diferent de la nostra, mentre que al conte que dona títol al volum, Los divagantes, la infantesa es torna a fer present amb tota la seva intensitat al trobar-se la protagonista un amic amb el qual va compartir-la i que l'hi planta al davant.

Per barcelonina, m’agrada molt la història on una parella lloga un pis a Barcelona, desestimant-ne un altre que també els agradava i que ell s’obsessiona a espiar: “Fue uno de esos paseos el que me acercó de nuevo a la calle Carolines. Desde que habíamos terminado las reformas del piso de Mistral pensaba mucho menos en el otro apartamento. Ahora el piso de Gràcia formaba parte de esa lista interminable de cosas deseadas que nunca habían ocurrido y a las que creía haberme resignado. Sin embargo, una vez cerca del metro Fontana me fue imposible no asomarme al edificio. La calle estaba bastante oscura. Desde la esquina distinguí las ventanas encendidas en el principal. Al acercarme un poco escuché el eco de una música”.

Aquest llibre és fill del confinament provocat per la pandèmia, que està present al conte El sopor, que ens situa en un temps futur que ha gestat una generació perduda i ha aixecat un món del qual voldríem fugir per abandonar “esta existencia intramuros que llevamos desde que apareció el virus”, perquè resulta difícil recordar tot el que s’ha perdut sense embogir. El dubte és si fugir o no, canviar o no canviar de rumb.

stats