Llegim 01/03/2021

Decantacions i esclats en la poesia de Feliu Formosa

'L'incert encontre', publicat per Cafè Central i Llibres del Segle, arriba onze anys després de l'anterior recull de poemes, 'La pedra insòlita'

3 min
“A l’època franquista sabies  què et podia passar: ara no”

La tardor passada van aparèixer alhora aquest llibre de poemes, L'incert encontre, i un breu epistolari, Tots aquests anys (Quaderns de la Font del Cargol), acuradament editat, de la correspondència que va mantenir Feliu Formosa amb el seu amic Josep M. Benet i Jornet entre el 1972 i el 1980. No em sé estar de veure-hi algun senyal, en aquesta coincidència. Les cartes consignen fets i preocupacions de dos homes de lletres que són “enmig del camí” i Formosa, a l’epíleg, en pondera la importància, per l’amistat que els va unir i per les circumstàncies culturals del país que s’hi reflecteixen. Però el que marca aquest epistolari és, certament, el punt d’inflexió que representà per a Formosa la pèrdua de la seva dona. Hi ha una carta colpidora, on diu: “Tu ets potser l’única persona a qui puc llançar aquest cable buscant una mena de solidaritat llunyana. No entenc res. No puc fer res [...]”. El poeta formalitzaria, en una mena de catarsi, el seu dolor elegíac convertint-lo en poesia, el famós i memorable Cançoner (1976). Però en aquell moment havia de compartir el dol amb el seu amic. Aquesta mena d’homenatge a l’amistat amb el dramaturg, xifrat en unes cartes de fa més de quaranta anys, lliga amb el darrer llibre de poesia, L’incert encontre. A l’últim poema del recull, dedicat justament a Mari Plans, hi diu: “El tren encara/no anava soterrat. Hi passejàvem/arran, i el que en recordo/no he pogut soterrar-ho.” Podem soterrar la realitat de les coses del món, però no el record dels moments vitals.

Dir molt o dir-ho tot en uns pocs mots

Aquest darrer llibre de Feliu Formosa segueix amb fidel obediència, quasi fil per randa, la divisa que marca el colofó, uns mots de Carles Riba: “El meu exercici, doncs, fóra per a contenir una sensació, una representació, una reflexió, un fet d’amor o de recança, dins un traç sobri i just de paraula”. D’altra banda, enllaça amb el que Jordi Solà Coll, al seu epíleg il·luminador, en diu “poesia de síntesi”. Afegim-hi els mots del poeta italià Pietro Civitareale –“la poesia com a revelació i reparació”– i ja tenim plantejat el projecte que engega Formosa en aquest “incert encontre”.

El “traç sobri i just de paraula” ribià li proporciona la tanka (forma, per cert, també ribiana, però ja conreada a bastament per Formosa en llibres anteriors.) Si haguéssim de triar uns mots guia per definir allò que el poeta es proposa en aquest llibre, potser ens decidiríem per fulguració i decantació. La poesia, de vegades, té aquesta qualitat volàtil de cosa alquímica que fa que el poeta es vegi portat a “decantar” l’expressió. Hi ha, naturalment, una voluntat d’art, sobretot en un poeta madur, que sap el terreny que trepitja, però no gosaria contradir del tot el fet que pugui haver arribat a una tal decantació per vies més etèries i estocàstiques, no pas planificades d’antuvi: la fulguració, l’esclat de llum fugaç. El poema 26, que duu una citació de Joan Vinyoli (La meva poesia són records), extreta d’una conversa amb el poeta, és significatiu de la tessitura general: la persistència dels records, que foren “temps de lluita i silencis”. El record, espai de resistència contra la fragilitat de la memòria. Jordi Solà ens parla de “l’element koànic” en la poesia de Formosa: “L’opac ens il·lumina, ens acara a l’intangible del silenci”. Hi ressonen també els haikus de Julien Vocance, una meravella que ens descobrí un altre gran haikuista, Jaume Pont. El poeta sembla inesgotable: “Potser espera la música/que encara em viu a dintre”. Formosa ens ha donat, com sol fer sempre, un tresor.

stats