“Assassins de raons, de vides, / que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies / i que en la mort us persegueixin les nostres memòries”. Aquests versos formen part de Campanades a morts, de Lluís Llach, cançó que recordava l’assassinat de cinc persones el març del 1976 a Vitòria arran d’una vaga obrera. En un país en transició de la dictadura a la democràcia, els responsables mai van respondre pels seus crims i només amb el canvi de segle es va retre homenatge oficial a les víctimes i, posteriorment, davant la impossibilitat de recórrer a la justícia espanyola, va intentar-se, també infructuosament, la via internacional a través de l’anomenada querella argentina.

Van ser necessàries dècades per retornar la dignitat als assassinats, però es va arribar tard per passar comptes amb els botxins. Com escrivia el cantautor empordanès, davant la manca de condemna legal, quedava només la satisfacció d’injectar incertesa als seus darrers anys de vida i de revelar la seva autèntica naturalesa a les generacions següents. És potser un magre consol, però Philippe Sands (Londres, 1960) ja porta temps advertint-nos que la justícia és desigual i, per tant, ens convé ajustar les nostres expectatives.

Al llarg dels darrers anys, el jurista britànic reconvertit en escriptor d’èxit ha bastit una imprescindible trilogia sobre el titubejant i complex avenç de la jurisdicció universal, sobre la perseverant i contagiosa naturalesa del mal i sobre la supervivència, malgrat tot, de l’esperança en el triomf del bé. Arrencava el 2017 amb East West Street reconstruint l’origen i l’evolució dels conceptes de genocidi i crims contra la humanitat, seguia amb Ruta d’escapada (2021, traducció Ricard Vela Pàmies) per mostrar les complicitats de la Guerra Freda i ho tanca ara, a Carrer Londres, 38 estirant el fil de les vides paral·leles del nazi Walther Rauff (Köthen, 1906 – Santiago de Xile, 1984) i del dictador Augusto Pinochet (Valparaíso, 1915 – Santiago de Xile, 2006).

El món és un mocador

Sands ha creat un estil propi i reconeixible. D’una banda, hi ha la trena formada pel relat històric –on corren en paral·lel diferents cronologies—, per les derivades jurídiques i pel dietari de la pròpia recerca. De l’altra, hi ha la particular mirada de l’autor, capaç de posar al servei del llibre –i, per tant del lector— expertesa professional, empatia respectuosa i un innegable sentit del ritme. Tot i algunes impureses menors, sens dubte aquest volum és el millor tancament possible de la trilogia.

De la lectura, a més, en sortim amb dues conviccions o, potser millor dit, amb dos dubtes. El primer és respecte de la profunda interconnexió del nostre món. Fins i tot Sands ho assenyala quan explica l’esperó de la seva recerca: “M’interessava investigar els vincles i les continuïtats entre l’Europa dels anys quaranta i el Xile dels setanta, també entre l’acollida de Rauff a la regió i el que havia sentit sobre l’extermini dels selk’nam”. Però, en realitat, és el mateix autor qui se’ns revela com una mena de Leonard Zelig, capaç de confirmar que el món –almenys el seu món— és un mocador, i disposat a posar aquesta xarxa inesgotable al servei del coneixement i de la justícia. Hi ha algú a qui no conegui o es negui a parlar-hi?

I el segon ens interpel·la directament a nosaltres. Perquè, més enllà de les iniciatives del polèmic Baltasar Garzón, seguim tenint la cua de palla: “Vam parlar de la legitimitat que tenia Espanya per abordar els crims perpetrats a Xile quan no havia estat capaç d’abordar els seus propis crims comesos durant la Guerra Civil i el règim franquista”.